Resulta patètic contemplar com espectadors al govern oferint milions d’euros públics al capital financer privat per a refinanciar el seu deute i, alhora, escoltar d’aquests, que la culpa de la situació la té l’economia real i l’elevat cost dels acomiadaments.

Igualment patètic resulta contemplar com empresaris de qualsevol sector -industrial, serveis, construcció o agricultura-, amb només insinuar la paraula “crisi” -en totes les seves variants (caiguda de la demanda, adequació de recursos al mercat, causes organitzatives, productives o tècniques…)-, en un ERO, o en un Concurs Voluntari de Creditors, o en els acomiadaments individuals, governants de qualsevol administració, central o autonòmica i jutges de qualsevol tipus, autoritzen sense cap objecció l’acomiadament massiu o individual, o les suspensions d’ocupació temporals.

Assistim a un joc pervers de previsions, realitzades per les grans corporacions mundials del capital (FMI, BM, OMC, Comissió Europea, G-20, Reserva Federal EEUU, Banc Central Europeu, Gurús de les Agències de Qualificació, Executius de les Consultores “més prestigioses”, teòrics-catedràtics-experts i “tertulians de tot tipus”), sobre el nombre de desocupats, mundials, nacionals, europeus; les persones que (a milions) passaran fam o més fam; fons d’inversió o índexs borsaris que s’enfonsaran, etc. etc.

Sembla que ens trobem en apreciacions del món i de la realitat, que depenguessin dels designis d’un “ordre supra-natural” que escapa a les decisions dels éssers humans i més en concret de qui té poder econòmic, polític i militar d’adoptar aquestes decisions, és a dir, governs de tot tipus, entitats financeres, empresariat de tot pelatge i executius i teòrics d’alt “copete”, com si ells no haguessin trencat un plat.

Ignoren que sabem que la Gran Banca “espanyola” es va embutxacar en un any de crisi com el passat, 20.000 milions d’euros de beneficis nets, augmentant el crèdit concedit del 2002 al 2008 fins a 1,838 bilions d’euros, és a dir en sis anys un 161% (es partia en el 2002 d’un volum de crèdit concedit de 701.000 milions d’euros). I aquí es troba el problema: el 70% d’aquest increment es va dedicar a finançar el “totxo”: el crèdit immobiliari va passar de 347.000 milions en el 2002 a 1,1 bilions d’euros en el 2008.

La Banca “espanyola” capta diners públics del Banc Central europeu diàriament i ho deixa en dipòsit, en gran part, en el mateix banc. Rep diners (milers de milions) del govern espanyol i ho dedica a refinançar el seu deute. Les grans Empreses del totxo, en el període d’especulació “sense límits” van pastar fortunes inimaginables. Les multinacionals de l’automòbil, l’empresariat dels grans centres comercials, de les grans cadenes hoteleres, les multinacionals de l’energia, de la comunicació, han pastat, igualment, fortunes i fortunes. I governants de qualsevol color van aplaudir d’allò més el “model de creixement espanyol” i es van apressar a situar-se en els centres del poder mundial.

I ara, tots ells, ens tracten com si nosaltres, treballadors autòctons i immigrants de qualsevol sector, homes, dones, pensionistes, joves, tinguéssim la culpa que ens facin fora de les ocupacions a centenars de milers (3,3 milions de desocupats obligats); que ens treguin de les nostres cases per no tenir rendes per a pagar les seves “usureres hipoteques”; que ens robin qualsevol futur de vida digna davant un aire contaminat, un planeta que no aguanta més, unes ciutats insostenibles, una sanitat cada vegada més escassa en assistència, qualitat i cada vegada més privativa; una educació mercantilitzada i selectiva, per a qui pagui; una absència de llibertat gairebé total en tot el referent als drets de ciutadania…

CGT denuncia a la classe política, governants, banquers i empresariat, així com al sistema judicial, de ser els responsables i causants d’aquest desastre de model capitalista, on l’única cosa que garanteixen són les seves maneres de vida a tot tren (cases, luxes, iots, viatges, etc., etc.) i els seus comptes de resultats. La seva forma de vida, la de molt pocs, és directament responsable de l’actual desastre i, en conseqüència, exigim que s’abandoni aquest model.

La societat, la majoria social, milers de milions de persones, 44 milions a l’Estat espanyol, tenim dret a un nou contracte social, basat en el públic i suficient per a tots. Parlem de sanitat pública, de banca pública no regida pel crèdit ni l’interès sinó per la suficiència per a cobrir les necessitats bàsiques per a tots i, especialment, l’habitatge; parlem de béns bàsics i essencials per a la vida, públics i suficients per a tots: aigua, gas, electricitat, transport; educació pública, laica i lliure; parlem d’un altre model polític, basat en l’autogestió i la participació horitzontal de treballadors, ciutadans, joves, dones, pensionistes.

CGT no consenteix que banquers, governants, empresaris, teòrics-experts-executius i “tertulians de tot tipus” intentin mantenir el seu “status” especulatiu, augmentant el desastre per a la majoria i crida als treballadors i treballadores, ciutadania, homes i dones, joves, immigrants, pensionistes a sortir al carrer i exigir un nou model social.