Empreses com Indra, EADS o Siemens tenen un nínxol de mercat en el desenvolupament de tecnologies per al control fronterer. L’autora del llibre El negoci de la xenofòbia explica com encaixa aquesta despesa amb els discursos i polítiques europees sobre immigració.
‘El negocio de la xenofóbia’ (Clave Intelectual, 2013) parteix d’un fet: en els pressupostos europeus de 2014 a 2020, marcats per les polítiques anomenades d’austeritat, les partides per a vigilància de fronteres creixen. L’autora, la jurista francesa Claire Rodier, ha investigat en aquest llibre els principals contractes que la Unió Europea o EEUU signen amb companyies d’alta tecnologia per al control dels fluxos migratoris. Rodier, fundadora de la xarxa Migreurop, explica en aquesta entrevista com es relacionen aquests desenvolupaments tecnològics amb les polítiques d’externalització de fronteres organitzades pels diferents governs europeus.
– Quin paper juga en aquesta gestió pública/privada l’agencia Frontex? Perquè el Frontex és lucratiu en el plànol econòmic?
L’agència europea Frontex, que s’encarrega de coordinar la cooperació operativa entre els Estats membres per a la vigilància de les fronteres exteriors de la UE, és el nucli d’un sistema que associa als industrials del sector de la seguretat amb l’administració europea. Finançada amb fons públics, l’agència necessita materials sofisticats per a portar a terme les seves operacions frontereres (avions, helicòpters, vaixells, equipaments diversos), i des de 2011 té la capacitat de comprar els seus propis equipaments.
El seu pressupost ha experimentat un creixement exponencial, passant de sis milions d’euros el 2005 a 130 milions d’euros sis anys després. El 2008, la Comissió va informar que gràcies a Frontex s’havia evitat l’entrada de 53.000 persones amb un cost de 24 milions d’euros. Aquest mateix any, almenys dos milions d’immigrants van entrar en la UE, segons l’OCDE.
Frontex ocupa un lloc estratègic en els recintes on es teixeixen els llaços entre els proveïdors de fons i les empreses privades que fabriquen el material que necessita (especialment, la indústria armamentística i la de tecnologia punta). A aquestes indústries els interessa en gran manera el seu desenvolupament i autonomia, i per tant la intensificació dels controls fronterers. Es tracta de poderosos lobbies amb influència en la definició de les polítiques migratòries d’Europa, cada vegada més repressives i que representen per a aquestes empreses una font d’ingressos.
