La universitat avança els plans de privatització que després s’apliquen -amb variants- a tot el sistema educatiu, començant habitualment pels sectors no obligatoris i acabant pel nucli dur del sistema: el període obligatori o general de 3 a 16. De manera que l’equivalent que avui viu l’educació universitària amb la LEC va ser la LOU: potenciació de les universitats privades.
Una universitat que ha de renunciar a obtenir un finançament públic suficient i que ha de cercar fonts d’autofinançament: amb una pujada d’ingressos directes dels alumnes, no només per tasses sinó també amb la creació de “productes” com ara màsters i postgraus a preu d’or. Una Universitat que obra les portes a les empreses per a posar-se al servei a canvi de diners (espònsors, investigacions, …). Una Universitat que entra a competir amb les altres universitats públiques i que rep finançament públic segons demanda i resultats, deixant en la més absoluta precarietat les Universitats petites i les carreres que no tenen un interès empresarial més directe (història, filosofia,…). Una Universitat en la que proliferen tota mena de precarització laboral pel nou professorat. Una Universitat verticalitzada, amb una gestió empresarial professionalitzada, amb més poder als organismes centrals de gestió i una pèrdua de control democràtic de la universitat pels sectors implicats (estudiants, professorat i PAS) que deixen el claustre reduït amb presència i amb caràcter merament consultiu, mentre els nous poders empresarials prenen posicions directes pel Consell Social o directament a través de les Juntes de Govern.
En essència, més privatització, més selectiva segons possibilitats dels i les estudiants, jerarquització menys transparència i menys diàleg entre els sector que hi participen.
