“Abans que una llei del matrimoni calia parlar de drets individuals”
“Els binomis home-dona, homosexual-heterosexual, són construccions socials i culturals”
“Cal una llei contra l’homofòbia i la transfòbia”
Avui dilluns 8 d’abril els treballadors de la Instal·lació d’Emmagatzematge d’Hidrocarburs de CLH a Tarragona han portat a terme el primer d’aquesta segona convocatòria d’ATURADES parcials convocades per a aquest mes d’Abril de 8.00 a 11.00 hores, aturades que tindran lloc els dilluns d’abril 8, 15, 22 i 29.
Igual que en les aturades realitzades en el mes de març, s’ha fet una concentració en l’entrada de camions de la Instal·lació per a denunciar la reestructuració de torns que vol portar a terme l’empresa amb la qual pretenen deixar a un sol operari en els torns de Nit, Caps de setmana i Festius, el que compromet la seguretat dels propis empleats, de les persones i instal·lacions que es troben pròximes i del medi ambient en cas d’Accident Greu, atès que es redueix el nombre d’operaris qualificats per torn encarregats de controlar i supervisar les diferents activitats que es porten a terme dintre de la Instal·lació.
Davant la falta de resposta per part de l’Empresa després de les concentracions de les passades setmanes, els treballadors de la Instal·lació d’Emmagatzematge fem una crida als ciutadans de Tarragona i als empleats de les empreses pròximes a CLH perquè se sumin a aquestes reivindicacions, ja que el que s’està exigint és una major seguretat per a tots aquells que convivim en l’entorn de la factoria i que seríem els primers afectats en cas de produir-se un Accident Greu en l’interior de la Instal·lació.
Cal recordar que la capacitat d’emmagatzematge és de més de 100 milions de litres entre Gasolines, Gasolis i Fuelolis i que la Instal·lació d’Emmagatzematge es troba a menys de 100 metres del nucli urbà de Tarragona. Convé també assenyalar que el recentment aprovat Pla Estratègic de CLH 2012-16 contempla l’ampliació de la capacitat d’emmagatzematge a Tarragona. Més tones de combustible emmagatzemat amb menys personal (1 sol treballador en els torns esmentats): Més risc d’accidents, amb menys mitjos de seguretat.
Exigim un pronunciament clar per part de les Autoritats tant locals com autonòmiques davant una situació com aquesta, que garanteixi la seguretat dels ciutadans de la ciutat de Tarragona i dels empleats de les empreses situades en l’entorn de la ciutat.
Demanem a les autoritats que exigeixin a CLH que no redueixi el nombre d’empleats per torn i que tendeixi a convergir amb el que marca el D82 /2010 aprovat pel Parlament de Catalunya i en el qual s’obliga a les empreses de les característiques de la Instal·lació d’Emmagatzematge d’Hidrocarburs de CLH a Tarragona a disposar en cada torn d’un Equip de Primera Intervenció (mínim de 2 persones segons D82/2010) i un Equip de Segona Intervenció (mínim de 2 persones segons D82/2010).
A més, els treballadors de la IEH de CLH a Tarragona, agraïm les nombroses mostres de suport rebudes de companys de CLH d’altres Instal·lacions i de diverses organitzacions socials i sindicals animant-nosa continuar endavant.
El 8 d’abril s’ha iniciat la segona tanda d’aturades i concentracions a CLH Tarragona Llegeix més »
A les 11 del matí d’aquest diumenge 7 d’abril del 2013, s’ha mort l’Àngels Rodríguez, companya i ànima de mil coses dins dels mons anarcosindicalistes aquests que transitem i on vivim algunes i algunes. El càncer contra el que lluitava li ha guanyat la partida.
L’Àngels no era cap cara amable ni una dona suau de tracte a primera vista però sí que es mostrava com una magnífica persona, bona fins a l’extenuació quan la tractaves més, però que no aguantava de cap de les maneres els capellans ni els qui es neguen a pensar i només repeteixen tòpics, més quan aquests es disfressaven de llibertaris. I suposo que per això ens enteníem tan bé en moltes coses, tot i que la nostra relació personal va ser escadussera i concreta, sotmesa majoritàriament a projectes seus en què em feia participar i que jo acceptava per complaença mútua. De fet ens vam conèixer una mica més a partir d’una editorial que jo vaig escriure a un “Catalunya” en què jo l’atacava durament perquè havia llençat una revista a la brossa perquè incloïa la paraula “Nadal” a la portada. El debat i la controvèrsia ens va apropar i ens va fer còmplices en moltes discussions més, tot i que per sort mai no vam estar d’acord en gairebé res. Això sí, coincidíem en pràcticament tot.
Ens vam conèixer a CGT, és clar. Ella era presidenta de la Fundació Salvador Seguí i ho era per convicció i perquè sabia que podia fer-ho. Exigent fins al final, combativa i allunyada dels tòpics, crítica com qui més amb qui només sabia repetir clixés… l’Àngels era molta Àngels. Ho era tanta que preferia un bon enemic que un amic imbècil, sempre. I això a mi m’apassionava. Havia estat secretària de Comunicació de la CNT de Catalunya quan Ramon Barnils dirigia la “Soli” i m’explicava que si Barnils havia acceptat havia estat en part perquè ella li feia d’escut, s’encarregava de dir als vells confederals que no vinguessin a amoïnar i a queixar-se a la redacció de la “Soli” o del “Catalunya”, que fessin alguna cosa, que curressin i que si no era així que callessin, “colla de ganduls”…
L’Àngels s’ha mort, l’Àngels vola Llegeix més »
Després d’una llarga malaltia la companya de tots nosaltres, militant anarcosindicalista i Presidenta de la Fundació Salvador Seguí ens ha deixat aquest diumenge pel matí.
BERTRAN CAZORLA / @BCR_ | 08/04/2013 – Setmanari Directa
L’espai comunicatiu català ha encetat aquesta setmana sense el servei de l’Agència Catalana de Notícies: ahir al vespre els seus abonats ja no van rebre les previsions informatius de dilluns i des de dos quarts d’una de la nit cap tall de veu de l’ACN ha arribat als matinals de les ràdios, els mitjans digitals i les redaccions dels diaris no reben fotos i textos de l’agència per alimentar els seus portals, i les televisions abonades no poden comptar amb els seus vídeos per elaborar els informatius. Des de les 00.26 l’ACN no ha emes cap teletip i una peça informant de la vaga obre el seu portal.
Els escrits de l’anarcosindicalista tarragoní Josep Alomà, que recull Ramon Gras Alomà en el llibre “La Idea. Negre sobre blanc”, proporcionen una visió imparell del que va ser el període de la guerra civil viscut tant des de la il·lusió de la revolució com des de la voluntat de rectitud moral.
No és el moment d’entrar en l’anàlisi dels nombrosos interrogants, encara sense resoldre, que planteja la guerra, i que van des de les seves causes profundes fins als motius pels quals el franquisme en va sortir com a vencedor.
L’ètica i la revolució. Apunts sobre Josep Alomà i el seu temps Llegeix més »
Un dels meus termes preferits en política és el “nosaltres”. Alhora, és un dels que em resulta més difícil d’assimilar, ja que massa sovint costa arribar a entendre qui som els nosaltres als que ens referim, o fins i tot què és allò que ens fa “nosaltres” i no altres. Nosaltres els anarquistes. Nosaltres els valencians. Nosaltres els treballadors. Nosaltres.
Diccionari de butxaca: Nosaltres Llegeix més »
“Repressió, tortura i presó al Sàhara Occidental ocupat pel Marroc”
Xerrada de Hassanna Aalia, activista sahrauí condemnat a cadena perpètua per un tribunal militar marroquí.
Dimarts 9 d’abril a les 19h de la tarda, al local de la CGT de Sabadell (c/Roselló 10)
El jove sahrauí, Hassanna Aalia, ha estat condemnat a cadena perpètua per un tribunal militar de Rabat. Actualment està rebel·lia, refugiat al País Basc. És un dels 25 activistes sahrauís que un tribunal militar del Marroc ha condemnat per la seva participació al campament de la Dignitat, de Gdeim Izik, als afores de l’Al-Aaiun, al Sàhara Occidental. Als seus 24 anys, Hassana Aalia ha estat arrestat i torturat més d’una vegada. La primera vegada va ser als 17 anys, per participar en una manifestació pacífica a la sortida de l’escola.
El cas de Marcos Andrés Armenteros, és el d’un treballador acomiadat de Telefónica pel fet de patir una hèrnia discal que el va obligar a estar de baixa per causa mèdica justificada durant un total de 31 dies durant el 2010. Ell havia treballat com a operador tècnic a Telefónica des de fa més de dues dècades i pateix dolors d’esquena des de feia 5 anys.
Aquesta patologia, que pot ser comú a diversos perfils professionals, se li ha d’afegir la deriva d’aprofitar la darrera reforma laboral del PP, que va comptar amb el suport de CIU entre d’altres, que facilita l’acomiadament de forma arbitrària, degut a que les empreses poden acomiadar un treballador per causes objectives (20 dies per any treballat d’indemnització, amb un any límit de salari) per faltar deu dies a la feina, tot i tenir una baixa mèdica justificada, al llarg de dos mesos consecutius.
Aquesta nova regulació s’està utilitzant de forma arbitrària per cometre acomiadaments com el cas de Marcos i tants d’altres anònims, en pro d´ampliar rendes del capital via expulsar treballadors amb drets adquirits, per nous contractes amb subsalaris i precaris, i alhora treure’s
Qui no sàpiga respondre, que no es preocupi. La pregunta té parany. La denominada societat de gestió d’actius procedents de la reestructuració bancària (SAREB), ni és un banc (manca de llicència com a tal), ni, com gairebé res en la vida, és dolent en si mateix (tot depèn de per a qui). Li diem banc dolent simplement perquè així és com ha decidit denominar-li tant la premsa generalista com la premsa econòmica especialitzada. Es tracta d’una traducció d’experiments similars (que no iguals) que s’han donat en l’estranger i que es van denominar en termes genèrics com “bad bank” per incloure actius problemàtics provinents d’entitats de crèdit (l’irlandès NAMA és una de les últimes experiències).
Si no és un banc, què és llavors la SAREB?
Aquesta senzilla pregunta no té una sola resposta sinó vàries, però n’hi ha prou amb dues aproximacions relatives al seu origen i a la seva rellevància en termes econòmics:
És el fruit d’un dels compromisos assumits pel govern espanyol en el “Memorandum of Understanding” signat amb Europa el passat 20 de juliol de 2012. En aquest document senzill i sorprenentment curt, a canvi d’un rescat (o préstec en condicions privilegiades, com prefereixen anomenar-lo alguns) de fins a 100.000 milions d’euros, el Govern va assumir tres grans compromisos en relació amb el sector financer espanyol: determinar les necessitats de capital del sector bancari, establir i executar plans i procediments per als bancs amb problemes i segregar els actius problemàtics dels bancs que rebessin ajudes, sent aquest últim el germen de l’actual SAREB.
És una mera societat anònima, però d’enorme rellevància econòmica. La SAREB s’ha convertit en la major immobiliària europea amb més de 50.000 milions d’euros en actius (fonamentalment préstecs i crèdits, actius immobiliaris i participacions en societats immobiliàries) provinents dels bancs espanyols nacionalitats o que no van ser capaços de plantar cara als requeriments de solvència sense rebre ajuda estatal (entre altres, Catalunya Caixa, NCG, Banco Gallego, Banc València, Mare Nostrum, Caixa 3, Liberbank i la joia de la corona, Bankia).
Llavors no és un banc, és una societat anònima essencialment immobiliària, però és dolenta o no és dolenta? Doncs com abans es deia, depèn de per a qui. Potser més que qüestionar-nos la bondat o no intrínseca de les coses, seria més encertat, encara que impliqui major dificultat, plantejar-nos les preguntes que ens ajudin a entendre la SAREB, per a així saber quina posició hem de prendre davant ella. Per raons d’extensió i perquè no és intenció aquí adoctrinar a ningú, s’inclouen algunes notes introductòries perquè cadascun aprofundeixi i pugui formar-se una opinió:
Qui són els accionistes de la SAREB?
Per imposició legal l’accionariat de la SAREB només pot estar format per organismes governamentals o inversors institucionals i, a la data, els seus accionistes són el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB), la gran majoria de bancs “sans” espanyols (excepte BBVA), algunes asseguradores (Mapfre, Mútua Madrileña, Catalana Occident, etc) i dos o tres inversors estrangers de llarg arrelament a Espanya (Deutsche Bank i Barclays). La raó de donar entrada a capital privat en la SAREB (el que la diferència del banc dolent irlandès i tindrà el seu efecte diferenciador en la presa de decisions a futur) no és altra que la d’evitar que la garantia de l’Estat que avala el seu deute no computi com dèficit públic, però igualment interessant són els conflictes d’interès que es generaran en el seu sí. D’una banda, el FROB, encara que sense majoria, és el seu màxim accionista, sent-lo també de la majoria dels bancs aportants i, per un altre, els accionistes privats tenen un interès de rendibilitat en la SAREB, però també tenen un important parquet immobiliari en els seus balanços del que es volen desfer.
Intervé el govern en la gestió del la SAREB?
Ho fa. No només perquè ha estat el que ha dictat les normes que han possibilitat la seva creació (curiós i dubtós el costum de legislar a través de Reals Decret-llei que té últimament l’executiu), sinó perquè participa en els òrgans de govern del FROB i perquè forma part, juntament amb el Banc d’Espanya i la CNMV, de la Comissió de Seguiment de la SAREB.
Què té a veure Europa i el Fons Monetari Internacional en tot això?
Molt. La SAREB té el seu origen en l’acord signat amb Europa al juliol de 2012 i a ningú se li escapa que la Comissió Europa, el Mecanisme Europeu d’Estabilitat i el Fons Monetari Internacional han intervingut en el desenvolupament legislatiu ulterior. És més, s’han establert nombrosos mecanismes d’informació i control perquè la troica pugui seguir de prop tot el procés i prengui cartes en l’assumpte si ho considera necessari. No ens enganyem, des de fa ja bastants mesos, gran part del sector bancari espanyol està intervingut.
Hi ha algú més que intervingui en la SAREB?
Quant a poder en la presa de decisions, en principi no, però donada la reduïda estructura de la plantilla de la SAREB (s’estima que quedarà en entre 100 i 150 treballadors) en comparació del volum que ha de gestionar, s’han portat a terme i se seguiran produint nombrosos processos d’externalització. Aquí entren en joc les grans consultores i els grans despatxos d’advocats, però potser el més curiós és que, almenys de moment, la gestió directa i del dia a dia de la major part dels actius transmesos a la SAREB s’ha deixat en mans dels propis bancs aportants, és a dir, dels quals cabria opinar que van generar el problema.
Quin paper jugarà la SAREB en l’economia espanyola?
Donat el seu volum, la SAREB serà un jugador essencial en el mercat immobiliari dels pròxims anys. Pot ser que la SAREB sigui utilitzada pel govern com instrument de política econòmica, per a reactivar el sector immobiliari i tractar d’atallar parcialment la crisi, i és cert que hi ha certa pressió venedora per a evitar que la SAREB entri en pèrdues (de nou el problema amb el dèficit), però per a veure quin paper jugarà exactament caldrà esperar, ja que, entre altres coses, el pla de negocis que inicialment es va presentar públicament està sent revisat a fons en aquests dies. En qualsevol cas, no cal oblidar que la SAREB àdhuc està en camí d’analitzar i empaquetar els actius que ha rebut, que el període de temps que té per a desfer-se dels actius és llarg (15 anys), que entre els seus objectius està minimitzar la càrrega als contribuents i recuperar valor i que gran part del seu accionariat està format per bancs sans i asseguradores, que tenen la seva pròpia cartera immobiliària i que no voldran afectar de manera significativa als seus preus de venda, pel que ningú hauria d’esperar una venda massiva d’immobles o grans canvis en els preus en el molt curt termini.
Qui adquirirà els actius de la SAREB?
No està previst que la SAREB vengui directament al públic en general (encara que per a determinats tipus d’actius ho estigui fent a poc a poc a través dels bancs aportants), sinó que ho faci en grans paquets a inversors institucionals. Donada la situació de l’economia espanyola i els grans incentius fiscals que s’han establert expressament per a ells, els adquirents seran fonamentalment inversors institucionals estrangers. L’anterior es farà mitjançant venda directa o mitjançant Fons d’Actius Bancaris (FAB), vehicles d’inversió de nova creació dels quals fins a la data àdhuc no existeix cap i que mereixerà la pena seguir de prop i abordar en altra ocasió, encara que només sigui pel règim fiscal que duen associats.
Sobre la SAREB es podria reflexionar molt més, però hi ha moltes altres preguntes d’índole polític econòmic que suren en l’aire i que també convindria abordar: fins a quin punt s’estan experimentant a Espanya els processos de resolució d’entitats de crèdit que en el futur es pretenen imposar a nivell europeu?, què tenen a veure els bancs dels Länder alemanys amb el retard i/o paralització del projecte de consolidació de supervisió bancària a nivell europeu?, què està ocorrent finalment amb la Taxa Tobin a nivell nacional i europeu?, quins canvis s’estan introduint en els requisits d’honorabilitat i experiència de les entitats de crèdit i perquè són tan rellevants en alguns casos concrets d’àmbit nacional?, de debò s’estan respectant les noves regles sobre sistemes de remuneració d’entitats financeres?, quines altres vehicles d’inversió s’estan modificant per a tractar de rescatar al moribund sector del maó?, com evoluciona la reforma de la llei hipotecària?, com es van originar i què està ocorrent amb les preferents? i un llarg etcètera.
Com diria Robert Allen Zimmerman, els temps estan canviant i, o ens posem a això, o els canviaran sense preguntar-nos.
2/04/2013.
Madrilonia
http://madrilonia.org/2013/04/alguien-sabe-realmente-que-es-el-banco-malo/
Algú sap realment què és el banc dolent? Llegeix més »
Després de la celebració de les Eleccions Generals del 20 de novembre de 2011, que van donar la majoria absoluta al PP, les mesures antilaborals no es van fer esperar. Poc més de dos mesos van necessitar per a enredar totalment les disposicions que tant ens van costar conquistar. Transcorria la primera quinzena de febrer i aprovaven, utilitzant l’eina que ja no abandonaran del reial decret llei, una cadena de disposicions urgents per a la reforma del mercat laboral desquiciant matèries significatives sobre contractació, flexibilitat interna i flexibilitat externa.
Explicaven que pretenien potenciar la flexibilitat externa de les empreses utilitzant, essencialment els mecanismes de sortida de l’ocupació (o sigui l’acomiadament); ampliar la flexibilitat interna, accedint a una major adaptació de les condicions de treball, com la jornada laboral, als canvis en la situació econòmica de les empreses; enfortir la flexibilitat salarial, en funció dels canvis que s’ocasionin en el conjunt de l’economia; restringir la “magnificència” del sistema de prestacions per atur, restringint les condicions d’accés i manteniment; afavorir els ajustaments quantitatius i qualitatius entre l’oferta i la demanda de treball a través d’una major participació dels serveis privats d’ocupació i de l’increment de la mobilitat geogràfica i funcional dels treballadors.
Tan sols ha transcorregut poc més d’un any d’aquesta penúltima reforma laboral, totes les crítiques que va aixecar s’han demostrat justificades. Les prediccions sobre la seva incidència en la degradació de les relacions laborals són, inqüestionablement, una veritat irrefutable.
El resultat, el previsible, és més fàcil acomiadar i a més és més barat. La contractació s’ha precaritzat a limitis insostenibles. La flexibilitat és una eina que monopolitzen exclusivament les empreses. La negociació col·lectiva s’ha afeblit substancialment. I, com no podia ser d’altra manera, els desocupats es troben constantment en entredit És a dir, que si a l’octubre de 2011 hi havien 4.360.926 aturats registrats en les oficines de l’INEM, al gener de 2013 hi havia inscrits 4.980.778, gairebé 620.000 desocupats més, encara que si féssim cas a la EPA les seves dades són més aterridores, ressenyant que el 4t trimestre de 2012 es van arribar gairebé als sis milions de desocupats (5.965.400 -26,02%-).
Amb l’evaporització de l’autorització administrativa per als acomiadaments col·lectius i la disminució del cost per acomiadament improcedent, les empreses han fet el que era predictible, aprofiten l’ocasió per a acomiadar treballadors amb més antiguitat, pagant indemnitzacions ridícules. O, en el millor dels casos, aquests treballadors i treballadores s’han vist davant la disjuntiva de reduir el seu salari, disminuir la jornada laboral o suspendre temporalment el contracte de treball, tot això enfront d’una possible pèrdua del lloc de treball, el qual tampoc es troba garantit, un xantatge en tota regla.
En conclusió, al costat del limitat èxit aconseguit i davant les restrictivíssimes perspectives de que millori en el futur la situació socioeconòmica, la conseqüència actual de la reforma laboral de 2012 ha estat el desmantellament d’un bon nombre de drets sociolaborals, conquistats per la constant i incansable lluita obrera.
No obstant això, no hem de cedir en l’obstinació i insistir fins a recuperar els espais perduts, altres lluites ens estan demostrant que si es pot, només de nosaltres dependrà.
* Pepe Berlanga és Secretari de Formació de la CGT de Catalunya. Article publicat al núm. 148 de la revista Catalunya
Més d’un any de reforma laboral Llegeix més »
A mitjans de febrer de l’any passat, el govern de Mariano Rajoy va posar en marxa la reforma laboral més agressiva de les darreres dècades. Una reforma que entre d’altres bestieses obria encara més les portes a la flexibilitat interna i externa de les empreses mitjançant: acomiadaments improcedents, acomiadaments objectius, expedients de regulació d’ocupació… amb indemnitzacions més barates i tràmits més tous.
La reforma laboral, el PP i Bárcenas Llegeix més »
Cristina Escrivá, Rafael Mestre, Cultura para todos. El movimiento libertario y la educación, 1936-1939, L’Eixam Edicions, València, 2012, 221 pp.
Quan parlem d’educació llibertària, ràpidament apareixen dos noms; Ferrer i Guàrdia, d’una banda, i el CENU, de l’altra. En el primer cas se sol fer referència a un dels inspiradors de l’ampli arxipèlag d’escoles racionalistes.
En el segon, un exemple aïllat de construcció i col·lectivització catalana d’un sistema educatiu al llarg de la revolució. Tanmateix, Ferrer i Guàrdia no constituí ni el cas únic (ni potser el més rellevant) d’una tradició pedagògica àcrata rica i variada, i, després de llegir el darrer llibre d’Escrivá i Mestre, el CENU ja no hauria de considerar-se únic referent institucional pel que fa a la institucionalització d’una escola revolucionària.
Arqueologia d’una educació revolucionària Llegeix més »
Aragonès, benjamí d’una família de tradició àcrata. Forner i cambrer de professió. Militant des de molt jove en els grups d’acció aragonesos. Al desembre de 1920 va ser empresonat per l’atemptat, comès pel seu germà Domingo, que va costar la vida del periodista del Heraldo de Aragón, que havia denunciat als soldats revoltats al gener en la caserna del Carmen. Va estar dos anys en la presó, sortint amb la salut trencada pels maltractaments. El 1922 va marxar a Barcelona, integrant-se en el grup anarquista Los Solidarios, amb Durruti, García Oliver, Aurelio Fernández, Gregorio Jover, Ricardo Sanz, etcètera.
Va participar en nombroses accions armades i en atemptats. El juny de 1923 va ser detingut i empresonat, aconseguint escapolir-se al desembre del mateix any. Durant la Dictadura de Primo de Rivera va estar exiliat a París. Al desembre de 1924, juntament amb Durruti, va fer una “gira” per Amèrica, caracteritzada per nombrosos atracaments a bancs en diferents països, amb l’objectiu de recaptar diners per a alliberar a presos anarquistes a Espanya. Al maig de 1926 estava de nou a París, on va ser detingut al juliol, al costat de Jover i Durruti, per preparar un atemptat contra Alfonso XIII, romanent un any a la presó. Van evitar l’extradició a Argentina i Espanya gràcies a una intensa campanya popular a favor del seu alliberament. Va viure clandestinament en diversos països. A principis de 1929 va aconseguir permís de residència a Brussel·les.
Va retornar a Barcelona immediatament després de la proclamació de la República, el 14 d’abril de 1931. Es va integrar en el grup Nosotros (nou nom que va haver d’adoptar l’antic grup Los Solidarios, al conèixer l’existència d’un grup amb el mateix nom) amb Durruti i García Oliver, entre altres. Assidu redactor de Solidaridad Obrera, estava afiliat al Sindicat Tèxtil de Barcelona.
Diccionari militant: Francisco Ascaso (1901-1936) Llegeix més »
La decisió del PP d’aigualir la iniciativa legislativa popular (ILP) pel dret a a l’habitatge promoguda per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) i altres organitzacions amb la presentació d’esmenes i la unificació amb el projecte de llei que ja s’estava tramitant provocarà una nova onada de protestes que, de moment, es portaran a terme el proper dimarts a seus de la formació conservadora d’arreu de l’Estat. Així ho ha anunciat la PAH a través de la seva pàgina de Facebook, en què denuncia que han esgotat “totes les vies per canviar una llei injusta que condemna milers de persones i que beneficia una banca criminal rescatada amb milers de milionsde diner públic”.
Dissabte 6 d’Abril a les 18:00h: Presentació dels lilbres “CNT. La força obrera de Catalunya” i “Utopia, del somni igualitari al pensament únic”, a càrrec del seu autor, Ferran Aisa.
Dijous 11 d’Abril a les 19:00h: Presentació del llibre “La revolución de los comités: hambre y violencia en la Barcelona revolucionaria. De junio a diciembre de 1936”, a càrrec del seu autor, Agustín Guillamón.
Conferències sobre anarquisme i memòria històrica a Granollers els dies 6 i 11 d’abril Llegeix més »
En el marc de la Plataforma per una Atenció Sanitària Universal a Catalunya s’està fent difusió de la Guia de desobediència de treballadores de la sanitat pública al Reial Decret. Per als col·lectius interessats en les activitats impulsades en el marc de la Plataforma, podeu informar-vos a
http://sanitatxtothom.blogspot.com
o al twitter @pasu_cat
Què ésla Plataforma?
Campanya per a la desobediència de treballadores de la Sanitat al Reial Decret 16/2012 Llegeix més »
Dissabte, dia 6 d’abril a les 12h, els ultracatólics Pro-Vida del col·lectiu d’extrema dreta Derecho a Vivir faràn una manifestació a la Sagrada Familia de Barcelona contra el dret a l’avortament i el dret de les dones a decidir envers el seu cos. Aquestes sectes, diuen defensar el dret a la vida dels no-nats, negant el dret de les dones a decidir si volen o no volen ser mares.
Concentració en defensa del dret a l’avortament el 6 d’abril a Barcelona Llegeix més »
Quan pensàvem que, almenys en les primeres zones en les quals es va obrir la temporada de caça (o era d’acomiadaments?) del ERO signat per Bankia, CCOO, UGT, ACCAM, SATE i CSICA, ja estàvem en època de veda i els treballadors i treballadores de Madrid, València, Balears i Castelló ja havien passat el viacrucis, DONCS RESULTA QUE NO. Encara queda una altra tanda de comunicacions d’acomiadaments durant aquest mes d’abril.
I no sabem quants, ja que l’empresa s’ha negat a passar la informació. En aquests moments, no sabem ni nosaltres ni els sindicats signants de l’engendre (Perquè serveix la Comissió de Seguiment?), quants acomiadaments voluntaris i/o forçosos duen efectuats i per tant, tampoc sabem quants queden per efectuar. El que si sabem és que tots els que queden per comunicar en aquestes zones, són forçosos ja que les acceptacions a peticions voluntàries ja han estat totes comunicades.
Ens sembla una actitud absolutament impresentable per part de l’empresa, el mantenir aquesta incertesa en la plantilla durant tant temps. No és de rebut el que et demanin esforços extres i et matxaquin amb l’exigència del compliment d’uns objectius més que qüestionables, quan no absurds i irrealitzables per a aquesta empresa en aquests moments; quan no saps si dintre d’uns dies pots tenir la carta d’acomiadament damunt de la taula. NO ES POT JUGAR D’AQUESTA MANERA AMB LES PERSONES.
És realment infumable que s’estigui acomiadant a treballadors i treballadores de manera forçosa quan alhora s’estan denegant centenars de sol·licituds de baixes voluntàries. És, com menys molt qüestionable, almenys per a la CGT (ja hem posat el tema en mans dels nostres advocats per a preparar una demanda col·lectiva per aquest assumpte), el perquè es deneguen tantes sol·licituds voluntàries i no obstant això, s’opta pels, més barats, acomiadaments forçosos, quan en la majoria dels casos, la vàlua professional dels treballadors és molt similar. No pretenien, l’empresa i els sindicats signants d’aquest ERO fer que les sortides “siguin el menys traumàtiques possible”? Ja hi ha molts treballadors i treballadores que ho estan comprovant en les seves pròpies carns.
De moment, i mentre els nostres advocats elaboren i presenten la demanda col·lectiva, si per desgràcia “et toca la loteria” de l’acomiadament forçós, des de CGT, et recomanem que no et resignis i efectuïs la corresponent demanda individual en el jutjat social. Si estàs afiliat acudeix a l’advocat del teu sindicat, i si no ho estàs, busca’t un advocat laboralista. No et conformis i lluita per la teva dignitat i la teva ocupació.
Salut.
CGT-Bankia
http://www.cgtpv.org/Comunicado-CGT-Bankia-La-temporada.html
Comunicat de CGT-Bankia: «La temporada de caça segueix oberta» Llegeix més »
Una quarentena de persones s’han manifestat aquest dimecres 3 d’abril a la porta dels jutjats de Rubí en solidaritat amb un company acusat d’actes vandàlics i desordre públic a la manifestació del 14N. Sota el lema “La repressió no ens atura, ens impulsa” els manifestants s’han concentrat durant una hora a la plaça Pere Esmedia. Després han marxat al jutjat número 8 de la ciutat, a la carretera de Sant Cugat, per donar suport a una altra companya.
El dia 5 d’Abril de 2013 es compleixen dos anys des de la signatura del III Conveni i l’Acord General (pactat a esquena dels i les treballadores per CCOO, UGT, CSIF i SL amb l’empresa) que han regit a la baixa durant tot aquest temps els drets, condicions laborals i el poder adquisitiu de tots els treballadors.
El redactat ha donat a l’empresa omnipotència quant a retribucions ja que no s’estableixen clàusules de revisió salarial (es consolida el 5% de pèrdua per al personal funcionari), els ingressos finals depenen del nostre estat de salut i el pagament dels trams anteriors al 2006 queda blindat malgrat les demandes iniciades amb anterioritat per al personal laboral.
Quant a les condicions laborals els textos afavoreixen la reducció de plantilla amb la flexibilitat d’horaris, polivalència del lloc de treball, reducció i precarització dels contractes (eventuals i fixos), mobilitat funcional i geogràfica, acomiadaments per motiu de salut, drets supeditats a les necessitats del servei, obertura de possibles acomiadaments col·lectius, etc…
Les conseqüències han estat devastadores: pèrdua de 9.000 llocs de treball, malgrat que els signants es van comprometre a tot el contrari (“consolidació d’ocupació”), augment de les càrregues de treball, no cobertura de les vacants reals, i recrudescència de la repressió per a contenir el malestar de la plantilla, en forma de sancions i acomiadaments declarats posteriorment improcedents pels tribunals, però sense possibilitat de readmissió en la majoria dels casos.
El canvi de titularitat de les accions de Correus a la SEPI el passat any, deixa entreveure quins són els objectius de l’empresa, la seva futura privatització a mitjà termini, quan els inversors ho considerin oportú. El pla presentat pel president va en aquesta línia i els convenis i acords no protegeixen als treballadors i treballadores enfront d’aquesta agressió, ben al contrari afavoreixen aquests interessos empresarials.
El trànsit s’està realitzant a poc a poc, centre a centre, província a província evitant la mobilització generalitzada de la plantilla, no interessa una resposta conjunta a Correus, els conflictes locals són més fàcilment manejables, per això podem afirmar que els sindicats majoritaris estan per la labor de silenciar al col·lectiu a petició de l’empresa, simplement perquè per a vendre’ns hem d’estar bé domesticats, aquesta és una de les condicions indispensables que exigeixen els mercats: OBEDIÈNCIA.
CGT planta cara a aquesta situació, la nostra responsabilitat radica en avançar-nos als esdeveniments, mentre unes altres miren cap a un altre costat, des de CGT encarem el futur amb molta preocupació, l’entorn no ens permet ser optimistes, però no llencem la tovallola, la gravetat de la situació requereix accions directes, estan en joc els nostres llocs de treball.
Sindicat Federal CGT Correus i Telègrafs
En document adjunt el cartell de la convocatòria del 5 d’abril
El 5 d’abril la CGT es mobilitzarà a Correus Llegeix més »
Comuniquen des de la Secció Sindical de CGT a Saint-Gobain que 22 de març es duran a terme actes reivindicatius a l’entrada de la fàbrica.
Es reprèn les vagues a l´Abril els dies 3, 4, 10, 11, 12, 13, 14, 24, 25, 26, 27 i 28.
Divendres 22 de març, en primer lloc a les 8 es va fer un esmorzar reivindicatiu per a tota la plantilla i per a tots aquells que elsvulguin acompanyar.
Des d’aquesta assemblea volem manifestar el nostre posicionament davant del tancament de línies
de l’escola pública i del servei d’urgències de diversos ambulatoris de la comarca.
Pel que fa a l’educació
es pretenen retallar línies en els següents centres de la comarca:
Germans
Corbella i Les Aigües de Cardedeu; Països Catalans i Sant Baldiri de Lliçà d’Amunt; Les Llises de
Lliçà d’Avall; Fontmartina de Sant Esteve de Palautordera; Vilamagore de Sant Pere de Vilamajor.
Les dones ja estaven en crisi abans de la crisi. El repartiment desigual de la feina remunerada i del treball de cures es traduïa en menors taxes d’activitat i d’ocupació femenines. A aquesta situació, ara, s’hi afegeix l’envestida de les polítiques d’austeritat, que no són neutrals -en absolut- pel que fa a gènere. A través de les reflexions de la Comissió de Gènere de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute, intentem analitzar els perjudicis que suposen les polítiques d’ajustament per a les dones i posar en relleu el deute de gènere, és a dir, el deute invisibilitzat que té el patriarcat capitalista amb les dones.
El deute de gènere: L’expropiació del treball i el cos de les dones Llegeix més »
Les aportacions del feminisme negre proporcionen un cos teòric i polític per conèixer i entendre la realitat de les dones afro.
“Feminismos negros”, una antologia per a ennegrir el feminisme Llegeix més »
