Aquest article assenyala les causes i les conseqüències de l’enorme creixement de les desigualtats de rendes en els països perifèrics de l’Eurozona (i molt especialment a Espanya).
Una característica dels temps presents en l’Eurozona és el creixement de les desigualtats en la distribució de les rendes en la majoria de països que constitueixen aquesta unió monetària. Diversos informes s’han publicat recentment que detallen i mostren aquest creixement, que també ha passat en un gran nombre de països d’elevat nivell de desenvolupament econòmic (veure World of Work Report 2008. Income Inequalities in the Age of Financial Globalization. International Labour Organization, ILO, i Growth and Inequalities: Distribution of Revenues and Poverty in OECD countries. OECD. 2008).
En aquest creixement de les desigualtats, els fenòmens més accentuats han estat:
1. l’enorme creixement de les rendes del capital a costa del de les rendes del treball;
2. dintre de les rendes del capital, el gran creixement de les rendes derivades de les activitats financeres a costa de les rendes derivades de la inversió en activitats de l’economia productiva. Les primeres han crescut molt més ràpidament que les segones.
I, 3. dintre de les rendes del treball, els elevats salaris dels gestors del capital (i especialment dels gestors del capital financer) i de personal altament especialitzat han crescut molt més ràpidament que la majoria de salaris i molt en particular que els baixos salaris. Aquest diferencial entre els salaris ha anat en sentit contrari al creixement dels receptors dels salaris. És a dir, els treballadors i empleats amb salari baix han augmentat, en nombre, molt més ràpidament que els empleats amb salaris alts. Això ha accentuat encara més el ventall salarial i la desigualtat dels salaris d’aquells països.
Aquesta situació ha estat particularment accentuada en els països PIGS (Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya), també anoments països perifèrics de l’Eurozona. Espanya és avui un dels països més desiguals de l’Eurozona, amb salaris més baixos, d’una banda, i remuneració més alta als alts dirigents, per l’altre.
Una de les causes d’aquesta situació és l’enorme poder polític que té el capital financer i l’organització de la gran patronal, juntament amb la seva gran influència sobre els mitjans de comunicació de major difusió, la qual cosa explica l’escassa visibilitat mediàtica d’aquests fets.
Avui, els mitjans estan emfatitzant (a través dels seus editorials i pàgines d’opinió) la necessitat de baixar encara més els salaris mitjans i baixos a fi d’augmentar la competitivitat de l’economia espanyola.
En aquesta èmfasi, s’oblida, s’ignora o s’oculta quins altres factors i preus de producció (a més dels salaris) contribueixen a definir el cost del producte. Entre ells destaquen els beneficis del capital (de les grans empreses) que estan entre els més alts de l’Eurozona i que han donat motiu que fins i tot el Banc Central Europeu assenyalés que eren excessius.
Aquestes polítiques de devaluació dels salaris estan incrementant les desigualtats a Espanya, empitjorant encara més la situació econòmica. El descens de les rendes del treball (molt accentuat a Espanya, on, per primera vegada durant el període democràtic, 1978-2013, les rendes del treball –que en els països de l’Eurozona en terme mitjà representen un percentatge del total de rendes superior al de les rendes del capital- han estat sobrepassades per les rendes del capital) contribueix al gran dèficit de la demanda domèstica, una de les causes de la recessió, mentre que el creixement de les rendes del capital sobre el total de les rendes (en una situació d’escassa rendibilitat en l’economia productiva resultat de la baixa demanda domèstica) estimula les inversions especulatives. Aquesta és la situació a Espanya, de la qual tot just es parla en els mitjans de major difusió.
El crecimiento de las desigualdades de rentas: causas y consecuencias
* Vicenç Navarro ha estat Catedràtic d’Economia Aplicada en la Universitat de Barcelona. Actualment és Catedràtic de Ciències Polítiques i Socials a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.
