El rescat de la UE ha fet que passi, injustificadament, a segon pla la lluita dels miners. Obligats estem – sembla- a rescatar-la, i això encara que resulti difícil avaluar quina és la intensitat del debat que han suscitat, en els últims dies, i en el món que resisteix, les protestes corresponents.
En aquestes condicions, i encara que un corre el risc d’atorgar relleu excessiu al que probablement no ho té, no em queda més remei que apuntar una intuïció: alguna cosa hem fet malament tots quan no sembla que tinguem altra cosa que discrepàncies sobre qüestions de fons.
Començaré dient el que crec que és, en aquestes hores, el principal: sobren els motius per a donar suport, amb tot el que estigui al nostre abast, a la protesta minera. Faltaria més! Si a tot arreu intentem plantar cara a agressions i retallades, com hauria de faltar el nostre suport a qui, en el món de la mineria, denuncien els efectes d’unes i altres.
Assenyalat això, que repeteixo és el principal, no queda més remei que pronunciar-se sobre algunes disputes que estan en la rebotiga. Estic pensant abans de res, clar, en la qual es pregunta per l’actitud -no d’ara: de sempre- que la resistència minera ha assumit en relació amb una qüestió tan vital com és el respecte del medi natural i els drets de les generacions esdevenidores. Tinc la impressió -la certesa, per millor dir-lo- que les protestes d’aquestes hores apunten directament al legítim propòsit de garantir salaris i preservar llocs de treball. Però, encara que no ignoro la delicadíssima situació de moltes famílies, trobo a faltar, inequívocament, una mica més.
Alguns companys em diuen que, àdhuc compartint la meva preocupació pel silenci que la dimensió ecològica de la crisi provoca en el moviment miner, no és aquest el moment per a airejar aquestes desavinences. Pot ser que tinguin raó. Però em veig obligat a preguntar quan arribarà, llavors, aquest moment.
Portem trenta anys amb la mateixa batussa. Primer van ser les discrepàncies que el futur de la indústria militar va aixecar entre els nostres pacifistes i el que avui anomenem sindicats majoritaris; els primers reclamaven el tancament de les fàbriques corresponents, en tant els segons exigirien, sense més, que es preservessin els llocs de treball. Després van arribar les disputes en el que fa a una sagnant indústria, l’automobilística, descaradament subvencionada pels successius governs espanyols. Ara ens topem amb una discussió -crec jo que insortejable- sobre l’avenir de moltes de les indústries extractives, lamentablement lesives per al mitjà natural i no menys lamentablement vinculades amb un estil de vida insostenible (el nostre, clar, no el dels miners).
Quan se’m diu que la revolta d’avui obeeix al propòsit d’exigir que es compleixi el que els nostres governants van donar per bo anys enrere, vull preguntar-me si no és prudent discutir això que els uns i els altres van acatar. També he escoltat amb freqüència aquests dies que la responsabilitat pel que fa a la sense raó de bona part de l’activitat extractiva no és dels treballadors d’aquesta, sinó de les empreses o, més encara, del sistema. M’agrada poc l’argument. Si, com productors o com consumidors, acatem les regles del joc que imposa aquest sistema, som al cap corresponsables de la lògica d’aquest. I estem renunciant a la tasca de transformar la realitat.
Quan algun col·lega, de bon to, ha suggerit que entre els ecologistes no falten les gents que, obsessionades amb el medi natural, han oblidat el que significa la lluita social de sempre, no em queda més remei que donar-li la raó. Per a a continuació preguntar-me, això sí, quants són els treballadors que, a més de mantenir viva aquesta lluita social, mostren consciència plena i conseqüent pel que fa als nostres deures amb el planeta i amb les generacions esdevenidores.
Tots som part del sistema que patim, i no seria saludable que oblidem que la nostra conducta no sempre està a l’altura de les circumstàncies. Altra cara de la discussió d’aquests dies l’ofereix una col·lisió, sospito que una miqueta artificial, entre el 15-M i els miners. En algun cas intueixo que neix d’un malentès. No li donaré major relleu a les frases proferides per alguns miners que, davant la policia, van considerar convenient afirmar que no eren com aquests pacifistes del 15-M. I no l’hi donaré perquè no ho té, tot i que em sembla que el seu és recordar que el que els periodistes anomenen indignats no són cresta de gall.
No està de més que recordi referent a això el que de bon tros encertat ens diu Raimundo Viejo: “Estudiants i indignats, contràriament a aquesta fluixejada dels miners que rula per la xarxa, no només van aconseguir expulsar als mossos de plaça Catalunya; ho van fer, a més, sense necessitat de coets, dinamita, caputxes, ni tota la parafernalia: purament aikido de la multitud”.
Em preocupa més l’actitud de qui, les més de les vegades des de fora -ni són miners ni són 15M-, han procurat airejar eventuals diferències entre els uns i els altres. Aquestes gents, clarament sobrepassades pel que el 15-M ha acabat per suposar, semblen decidides ara a recuperar el terreny perdut i escudar-se darrere dels miners.
Per fi la classe obrera hauria reaparegut per a deixar a cadascú en el seu lloc i, de forma més precisa, per a revelar ben a les clares la condició d’un moviment, el del 15 de maig, en el qual falten la consciència d’això, de classe, i la voluntat de transformació revolucionària. Caram! Bé puc imaginar-me la reacció d’un indignat que ho estigui de debò: siguin quines siguin les mancances del 15-M -li preguntarà a l’espavilat de torn-, des de quins púlpits parlaran aquestes gents que ara m’ocupen? Serà que els miners, legítimament lliurats a la tasca de defensar ocupacions i salaris, estan a punt de prendre el Palau d’Hivern? Ho faran amb ells les direccions, entumides, de CCOO i UGT, després d’acceptar, durant decennis, l’inacceptable? Escoltarem per fi que reapareixen les paraules alienació i explotació en el llenguatge sindical a l’ús? Ens arribarà algun missatge que convidi a concloure que l’objectiu d’acabar amb el capitalisme comença a recobrar pes? Tindrem coneixement d’alguna iniciativa en la qual la paraula autogestió reveli ben a les clares la perspectiva de superar el món del treball assalariat i la mercaderia? En fi, rebrem notícies que la consciència dels límits mediambientals i de recursos del planeta convida a posar sobre la taula altres valors i altres actituds?
No convé que ens enganyem. La protesta minera és un interessantíssim exemple que alguna cosa comença a explotar entre els nostres treballadors. I el 15-M reflecteix ben a les clares que una part de la gent ha començat a adonar-se del que tenim entre mans. Fem el que estigui al nostre abast per a acostar posicions. I aconseguim referent a això, en particular, dues coses. D’una banda, que el 15-M trenqui definitivament amb els espasmes merament ciutadanistes que segueixen operant en el seu interior. I per l’altre que cada vegada siguin més els treballadors que se sumin a la tasca d’una resistència enfront del capitalisme que incorpori els valors de l’autogestió, la lluita antipatriarcal, la contestació antiproductivista i l’internacionalisme solidari. Tasca no ens faltarà.
* Carlos Taibo és escriptor, editor i professor Titular de Ciència Política i de l’Administració a la Universitat Autònoma de Madrid. Article publicat al Rojo y Negro digital.
