Número 21 del Butlletí informatiu de la Secció Sindical de CGT a Gearbox LIBRE EXPRESIÓN, on trobareu articles sobre la visita del papa, en memòria de Pablo Díaz, així com una editorial sobre els beneficis de l’empresa i l’increment de la pressió per fabricar més.
Assistim amb passivitat, com per hipnosi, al desmantellament d’una companyia, Telefónica, el llarg recorregut de la qual es va estendre al llarg de dos segles de la nostra recent història. En els nostres llocs de treball, en silenci, veiem com les i els nostres companys, un a un, es van donant de baixa acollint-se a aquest tercer i últim expedient.
Telefónica en el camí del cementiri Llegeix més »
LES DECISIONS POLÍTIQUES AIXAFEN, DE MOMENT, LES RAONS TÈCNIQUES EN L’ERO DE MÚTUA DE TERRASSA
El Departament d’Empresa i Ocupació autoritza l’ERO a l’Hospital Mútua de Terrassa, malgrat l’informe DESFAVORABLE de l’Inspector de Treball encarregat del cas.
L’ERO suposarà una minva important en els serveis assistencials.
Les decisions polítiques en l’ERO de Mútua de Terrassa Llegeix més »
Hola companys i amics, aquest diumenge 6 de novembre fem la última Ruta Biòfila, i voldriem convidar-vos al festeig que suposa. Os deixo un link amb documents relacionats per que obriu boca.
http://malesherbes.blogspot.com/search/label/Ruta%20Bi%C3%B3fila
“A través dels parcs i jardins de Barcelona, la Ruta biòfila ens apropa al jardí Costa i Llobera, al parc del Centre del Poble Nou, als antiaeris del Parc dels Tres Turons, al jardí Eclèctic del Laberint d’Horta i a la masia de Can Soler a Collserola on dinarem i més…
Última Ruta Biòfila a Barcelona Llegeix més »
Som companys i companyes de feina, de militància política o sindical, amics i amigues del Josep que veiem com des del Govern estan malmetent les condicions de treball, privatitzant l’estat del benestar i empobrint al poble, mentre tothom que lluita contra aquesta situació és potencialment un o una multada econòmicament, portada a judici o colpejada pels Mossos d’esquadra.
Campanya de denuncia i protesta el dia del judici a Josep Garganté Llegeix més »
Giuseppe Bottazzi / Milán (Italia)
La soga amb la qual Europa i EE UU han ofegat més d’una vegada al sud del món se’ls ha anat de les mans i s’estreny entorn dels seus propis colls. Els xantatges del FMI ara es dirigeixen cap als països “perifèrics” de la zona Euro, amb conseqüències evidents per a les economies més sòlides d’Occident com Alemanya o EE UU.
La sorpresa, representada pel fet que les polítiques neoliberals s’hagin tornat en contra dels seus partidaris més convençuts, assorleix efectes fins a patètics: els països europeus han arribat a demanar diners als Brics (Brasil, Rússia, Índia, Xina) com flotador per a sobreviure a la tempestat del deute. La reacció ha estat bastant freda: ho ha deixat clar el governador del banc central d’Índia subratllant que la principal destinació dels seus fons ha de ser la lluita contra la pobresa en el seu país i no la compra de bonsde l’Eurozona.
Grècia: Sang, suor i llàgrimes a canvi de res Llegeix més »
Poques vegades, en la recent història democràtica de l’Estat espanyol, unes eleccions generals arriben tant desacreditades. No m’estic referint als candidats dels partits majoritaris, que déu n’hi do!; ni a aquests i altres partits, què també! Sinó al mateix procés democràtic establert que pateix un descrèdit i un desafecció com mai s’havia produït en aquests darrers anys.
L’abstenció és l’única opció el 20N? Llegeix més »
Vídeo elaborat per la Secció Sindical de CGT a Ambulàncies Condal de cara a les eleccions sindicals que tindran lloc properament a l’empresa.
Dues entitats de gestió de drets de la propietat intel·lectual han presentat una demanda civil contra l’impulsor de ràdio Pica, Salvador Picarol, per intentar cobrar els drets d’autor a aquesta emissora lliure i no comercial. Les entitats demandants són AGEDI (Associació de Gestió de Drets Intel·lectuals) i AIE (Artistes, Intèrprets o Executants, Societat de Gestió d’Espanya). La denúncia ha estat tramitada pel jutjat mercantil número 10 de Barcelona, que ha citat a declarar Picarol a la Ciutat de la Justícia el proper 15 de desembre.
Dues entitats de gestió pretenen cobrar drets d’autor a Ràdio Pica Llegeix més »
En primer lloc sóc conscient,que el senyor Quim Gibert, autor d’una oda en prosa sobre la figura de Miquel Badia, busca afanosament el reconeixement institucional per al feixisme català. Es basa fonamentalment en els testimoniatges de l’historiador Josep Benet i dels apologistes de Miquel Badia, Josep Planxart i Jaume Ros i Serra. Situarem ideològicament a aquests testimoniatges.
Qui va matar als germans Badia? Llegeix més »
La patronal de Químiques FEIQUE va a per totes en el XVI Conveni General de Químiques, amb la complicitat de FITEQA-CCOO i l’entreguismo de FITAG-UGT.
Els treballadors/es del Sector de Químiques vam tenir increment “0” en l’any 2010, al no negociar-se el CGQ i prorrogar-se un any més. No cal confondre la suma dels IPC de 2009 i 2010 (el 1,8%) amb l’increment salarial “zero”.
Però, a pesar d’això, i després de 9 mesos de negociació, CCOO i FEIQUE arriben a un principi d’acord de XVI CGQ d’allò més regressiu quant a increments salarials, revisió salarial, clàusula de despenjament, còmput de les causes d’absentisme, flexibilitat de jornada i temps de treball, que es concreten en:
* Increment salarial 2011 i 2012, un 1,5% per a cada any, amb reserva salarial del 0,3% de la M.S.B.
* Revisió salarial. Es modifica l’anterior fórmula (en tot el que se superi l’IPC previst i amb caràcter retroactiu des de Gener), per revisió salarial mes a mes (amb aquesta fórmula haurà algun mes que es cobri i potser la majoria no es cobri).
* Clàusula de despenjament. D’acord amb la signatura de l’última Reforma Laboral i l’Acord de Negociació Col·lectiva, es facilita a les empreses l’aplicació de la Clàusula de Despenjament Salarial, al no haver de justificar plenament les pèrdues, sinó que, per previsions o possible afectació al compte de resultats, poden aplicar l’esmentada clàusula.
* Absentisme. S’endureix i significa una greu reculada de rebaixar del 4% al 3% per al cobrament del 100% en casos d’hospitalització, malaltia professional, accident de treball i maternitat. Això s’agreuja amb la inclusió en el còmput de les baixes superiors a 21 dies per IT (malaltia comuna).
* Flexibilitat de jornada laboral i temps de treball. S’estableix la jornada de 100 hores flexibles en negatiu, és a dir, treballar per sota de les 8 hores diàries, facilitant fins i tot la recuperació de les hores de menys treballades en el semestre de l’any següent.
Les hores que es recuperin no seran compensades com es fa quan se superen les 8 hores, que es compensen amb una hora fins a la 9a hora i 1,5 hores des de la desena, inclosa aquesta. Cal tenir en compte, a més, que les hores treballades en jornada festiva, inclosos els dissabtes, es compensaven amb una hora extra i altra de descans.
La UGT no proposa accions sindicals ni mobilitzacions (almenys, ara com ara no ens consta), amb la qual cosa, si no signen el preacord, aquest es convertirà en Conveni d’Eficàcia Limitada (només afectarà, en principi, als afiliats de CCOO). Els altres treballadors hauríem de signar un document d’adhesió al Conveni si volem que se’ns apliqui.
No et resignis: AFÍLIA’T, ORGANITZA’T I LLUITA A LA CGT.
Comunicat de la FESIQ-CGT sobre el nou Conveni General de Químiques Llegeix més »
Catalunya arriba als 742.000 desocupats al tercer trimestre de 2011 i gairebé una de cada cinc persones que vol feina no en troba. L’Estat espanyol frega els 5 milions d’aturats. L’alça es deu al final dels contractes d’estiu,
El 19,4% de persones en situació d’atur a Catalunya: un rècord en 16 anys Llegeix més »
“El burca és una excusa per regular l’espai públic”
Antropòloga especialista en el món musulmà i en les dones marroquines, va fer el seu primer treball de camp a Argentona i Mataró. Ha escrit el llibre ‘La trampa del velo’ (Ed. Catarata).
– A què respon el títol ‘La trampa del velo’?
“La prohibició del burca és una excusa per regular l’espai públic” Llegeix més »
L’escanyapobres és una novel·la escrita per Narcís Oller a finals del segle xix. L’avarícia i els diners prenen forma humana. Aquest retrat no és tant allunyat de la nostra realitat. Tot i que allà sigui una societat on el capitalisme i la industrialització comenci a estendre’s i ara estiguem en plena crisi del capitalisme de consum, el retrat humà dels diners, segueix sent vàlid. Us ho asseguro.
A l’assessoria que fem des de la CGT de Berga hi passen força persones acomiadades per tal que repassem els papers a veure si els han fet bé o no. Habitualment no els han fet bé. Està mal comptat, o estaven contractats per una categoria més baixa de la feina que exercien i per unes hores que no es corresponen amb la seva jornada real. Sovint en realitat no són molts diners. En alguns casos reclamem i paguen per evitar problemes i en altres es tanquen en banda i la persona decideix si afronta un conflicte o no, amb el nostre suport és clar. Per pocs quartos, de vegades el motiu per obrir o no conflicte és més moral que econòmic. La gent se sent utilitzada i maltractada. Vull dir la gent que s’atreveix a venir a l’assessoria d’un anarcosindicat que porta una gent sobradament marcada com a folloneros a Berga, on totes ens coneixem. Dic això, perquè la majoria de treballadors, obedients i submisos accepten l’explotació, els acomiadaments mal pagats, etc., sense ni badar boca.
Entenc la gent, i comparteixo que actuïn per motius morals —sense menystenir els diners, és clar—, no es res nou en l’anarcosindicalisme de la península. La lluita de classes s’ha entès en clau moral al llarg del segle xx i penso que en gran mesura segueix sent així. I és que és immoral que la gent visqui del treball de l’altre.
La desprotecció de les treballadores davant d’aquests petits però continuats abusos és total. I avui, després de quedar-me parat de com d’avars i orgullosos són aquests petits empresaris —alguns per desgràcia molt i molt coneguts i del rotllo— he volgut reflexionar sobre aquests petits escanyapobres. Aquests escanyapobres que són gran part d’aquesta petita i mitjana empresa que amb tant d’orgull reivindica la classe benestant i benpensant d’aquesta merda de país (representats políticament per tots o per qualsevol partit polític català). Fàstic, sí senyora, feu fàstic.
Però de moment no tirem la tovallola. Escanyapobres, prepareu-vos.
Salut i anarquia!
Josep Lluís Facerías va néixer a Barcelona, el 16 de gener de 1920, al número 13 del carrer de Magalhaes (Poble-sec). Després dels estudis primaris es va posar a treballar en una serraria i als setze anys s’afilià al Sindicat de la Fusta de la CNT i va començar a militar a les Joventuts Llibertàries del Poble-sec. L’agost de 1936, es va enrolar a la Columna Ascaso per lluitar al Font d’Aragó, i, més endavant, quan les forces de milicians foren militaritzades, va passar a ésser soldat de la 28 Divisió de l’Exèrcit Popular Republicà. Facerías va formar part de les unitats militars que cobrien la retirada dels milers i milers de personesque el gener de 1939 fugien cap a la frontera.
Facerías, un guerriller anarquista Llegeix més »
Durant el tercer trimestre del 2011 el nombre d’aturats ha assolit un nou rècord històric: 4.978.300 persones. Tot i que els mesos d’estiu solen ser bons per a l’ocupació, entre juliol i setembre el nombre d’aturats va augmentar en 144.700 persones.
De fet, eliminant l’efecte de l’estacionalitat (és a dir, les oscil·lacions que pateixen les contractacions i els acomiadaments en funció del calendari, els festius, les vacances i altres factors que provoquen forts pics limitats en el temps), el nombre d’aturats a Espanya s’eleva a 5.095.200, tal com assenyala la Direcció General d’Anàlisi Macroeconòmica i Economia Internacional del Ministeri d’Economia i Hisenda.
Enquesta de població activa – Tercer Trimestre de 2011 Llegeix més »
El proper 2 de Novembre defensarem de nou L’Hospital de Bellvitge a l’hora que anem construint nous espais on pensar col·lectivament com podem continuar aquesta lluita per salvar la Sanitat Pública. Per això passarem 24h. acampades a la gespa de l’Hospital on tindrem temps de compartir, xerrar, debatre i unir forces per anar mes enllà, per anar fins a on haguem d’anar per recuperar la nostra Sanitat Pública de qualitat i universal.
L’Hospital de Bellvitge, ni tocar-lo! Llegeix més »
Les Nacions Unides estableixen que l’explotació que fan el Marroc i les empreses estrangeres dels recursos del Sàhara és il·legal, perquè es tracta d’un “territori no autònom” amb estatus pendent de resolució.
FMC Foret, amb seu a Sant Cugat del Vallès, és la principal extractora de fosfats del Sàhara Occidental. L’empresa, filial d’una multinacional nordamericana, n’exporta 500.000 tones cada any segons lesONG.
Silencis incòmodes a Al-Aiun Llegeix més »
Ja s’ha consumat a Líbia l’arribada al poder d’un Consell Nacional de Transició Libi que ha rebut, en un temps record, el beneplàcit de la comunitat internacional. On abans hi havia el sàtrapa del Gadafi posem uns altres que, tot i algunes veus que diuen que són propers a Al-Qaeda, encara no es sap molt bé d’on venen. Qüestió de temps.
El que ha passat a Líbia aquests mesos no és res allunyat del que els antimilitaristes ens ensumàvem: matances indiscriminades, suport armamentístic i logístic d’alguns països que ja tenien interessos a Líbia (amb França al capdavant)… lluny del bucòlic avenç amb furgonetes armades amb metralladores conduïdes per un exèrcit de “rebels”, els serveis secrets dels “països democràtics” han fet i desfet, han marcat objectius que les seves forces aèries, han bombardejat, tot amb el silenci còmplice de les agències d’informació que volien una transició el màxim d’ incruenta de cara al món i feta “pels de casa”. La cosa ha colat, una vegada més, de cara a l’opinió pública.
Vigila amb els amics… Llegeix més »
Històricament s’ha identificat l’abstenció activa amb el no exercici al dret de vot, conseqüència de discrepàncies més o menys justificades amb la conducta dels representants polítics, fins i tot hi ha mal pensats per a qui aquest procés indica un desinterès per qüestions quotidianes, és a dir, el que alguns identifiquen com passotisme. Ara bé, hi ha qui no tenen en compte que l’abstenció també pot ser conseqüència d’errors en el cens, impossibilitat de desplaçar-se a les urnes per diverses circumstàncies imprevistes, tant climàtiques, com malaltia, accident, imprevistos varis,… conseqüentment, l’índex d’abstencionisme no sempre serà seqüela d’un acte realitzat en consciència. Per aquests motius no resulta fàcil identificar els motius que impulsen a la no participació electoral.
No obstant això, hi ha altres enfocaments, que alguns pretenen no considerar-los apropiats, per a mostrar el rebuig a processos socio-polítics amb els quals està en total desacord. En aquesta línia el vot en blanc, tan menyspreat, és una més de les respostes possibles i tan legítima com qualsevol altra, repudiar aquesta mesura, per entendre que amb ella es coopera amb el sistema electoral, no deixa de ser el resultat d’una anàlisi simplista i reduccionista de la diversitat de respostes que com individuspodem exercir.
Només abstenció activa? Llegeix més »
Qui la fa la paga, diu la dita. Però la comptabilitat de la crisi no respon a aquesta màxima: hi ha consens general que tothom s’ha d’estrènyer el cinturó en els moments de depressió, que cal retallar l’estat del benestar i que “res no tornarà a ser com abans”. Tothom? L’aritmètica més bàsica desmenteix alguns números vermells d’una crisi que no afecta tots els ciutadansper igual.
Les xifres ocultes de la crisi Llegeix més »
Quan una persona decideix orientar la seva formació professional a l’àmbit de l’educació social no ho fa per diners (els sous mai han estat gran cosa) ni per les condicions laborals (treballar festiu, caps de setmana, nits…); ho fa per que creu en el que representa aquest treball, en la seva capacitat de transformació d’una realitat que ens sembla injusta, sobretot amb aquells que el sistema ha descartat.
Però tot canvia quan tant el sou com les condicions laborals empitjoren tant que fan dificil seguir treballant en el sector sense que això suposi condicionar la teva estabilitat personal. El desencantament consegüent es transforma en ràbia quan veus que la raó d’aquests canvis és solament econòmica, i que qui acaben sofrint aquesta perspectiva economicista de l’àmbit social són les persones amb qui treballem, gent que no té ni els recursos ni els mitjans per a defensar-se.
Potser tot s’entengui millor amb un exemple, el del meu centre de treball. CRAE Llar Les Vinyes, a Cerdanyola del Vallés. Empresa gestora Filles de Mª Auxiliadora, vinculades als centres residencials des dels tétrics centres del franquisme (gràficament descrits en el comic “Paracuellos” de Carlos Giménez). Fa 3 anys: 1546 hores anuals, 7 dies de lliure disposició, 12 dies lliures entre Setmana Santa i Nadal, uns 24 mil euros bruts anuals. Fa dos anys (conveni d’Acció Social de Catalunya): 1725 hores anuals, 7 dias de lliure disposició (però a retornar), 0 dias entre Setmana Santa i Nadal i 22 mil euros bruts a l’any; avui, Conveni estatal: 1771 hores, 2 dies de lliure disposició, 16.500€ bruts anuals.
Com s’ha arribat aquí? D’una banda tenim una patronal (AEISC i AESAP ) que, una vegada resoltes les seves discrepàncies inicials(llegeixi’s
Educació social: història de la destrucció d’una professió Llegeix més »
La cimera de la UE celebrada aquest 26 d’octubre torna a llançar un saldo positiu per a la banca enfront de la ciutadania i l’entorn. Surten beneficiades especialment les banques alemanya i francesa. Ecologistes en Acció reclama una auditoria del deute per a abolir el que no tingui finalitats socials i ambientals.
Un dels principals acords de la reunió del Consell Europeu suposa l’elevació fins a un bilió d’euros del fons de rescat. De l’actual fons de 440.000 milions, a priori solament una part serviria per a rescats bancaris, entre 50.000 i 74.000 euros. La resta han anat als rescats de Grècia, Irlanda i Portugal (116.400 milions) i a la compra de deute de països com Itàlia i Espanya (fins a 275.000 milions). No obstant això aquestes dues partides també estan sent en gran part per a rescats bancaris o per a preparar-los. No cal oblidar que el deute públic dels estats europeus s’ha incrementat de forma important pels rescats i avals a la banca, i que aquest deute dels estats està en mans fonamentalment de la banca europea. A més, la majoria del deute en la UE és privat, posseït per bancs, i és aquest sector el que es vol apuntalar.
Un exemple de com el deute públic prové, en part, del deute privat és el d’Irlanda. En 2008 el Govern irlandès va garantir el 100% dels dipòsits bancaris. És a dir, va afirmar que, si el banc entrava en fallida, la ciutadania irlandesa assumiria el reemborsament de tots els dipòsits, que ascendien a uns 480.000 milions d’euros. A continuació va haver de nacionalitzar el Allied Irish Bank injectant-li 48.500 milions (al voltant del 30% del PIB irlandès).
En el cas de Grècia les ajudes de la UE fins a ara han ascendit a uns 60.000 milions d’euros, en bona part per a protegir els bancs alemanys i francesos, que són els principals tenidors de deute grec. En comparança, la banca europea ha consumit més de 420.000 milions d’euros en injeccions de capital i compres d’actius danyats.
L’Estat espanyol representa clarament com el deute existent és fonamentalment privat. El deute de l’economia espanyola és, aproximadament, un 400% del PIB (4.250.000 milions), de la qual solament el 16% està en mans d’institucions públiques. Els bancs (32%) i les empreses no financeres (31%), fonamentalment immobiliàries, atresoren la majoria d’aquest deute. Espanya ja ha lliurat més de 17.000 milions de diners públics en rescats bancaris.
La segona raó per la qual, segons el parer d’Ecologistes en Acció, la banca alemanya (i la francesa) guanya és per l’avenç de les exigències de tenir el 9% de core capital (reserves d’alt “valor”) per a la banca europea a 30 de juny de 2012. Això obligarà a la banca espanyola a recapitalitzar-se amb més de 26.000 milions, mentre l’alemanya ho haurà de fer en una mica més de 5.000 i la francesa en prop de 9.000. Una de les raons d’aquesta diferència tan important en les provisions entre uns bancs i uns altres és que la UE permet que la banca d’inversió (fonamentalment alemanya i francesa) oculti tots els seus actius tòxics. És a dir, que no hagi de fer cap provisió de fons per als seus possibles impagaments, una cosa més que probable doncs estan a preu de mercat gairebé nul des de l’esclat de la crisi en el 2007.
Segons l’acord aconseguit el 26 d’octubre s’ha posat a preu de mercat el deute públic. D’aquesta manera, la banca alemanya i francesa perden diners per la quitació (voluntària) del 50% de deute grec i amb la rebaixa del valor en un 2% de l’espanyola, però guanyen al veure revaloritzat el deute públic alemany i francès, fonamentalment en les seves mans. En resum això els permet haver de fer una provisió de fons menor que la banca espanyola o grega, que veuen com el valor del deute espanyol i grega, que és la qual més tenen, es deprecia.
En definitiva, les conseqüències d’aquest acord són que la banca alemanya (i francesa) tindran una posició més competitiva al requerir buscar menys finançament en els mercats, i això que són les més exposades al deute grec de la UE (després de la banca grega que, de segur, acabarà en mans de capitals centreeuropeus).
Ecologistes en Acció aclareix però que no considera més desitjable la banca espanyola que l’alemanya o la francesa. Totes elles tenen el mateix nul control democràtic, no suposen cap benefici social ni ambiental per a la població, i busquen acaparar poder i riquesa en detriment de les classes més populars. Des d’aquesta perspectiva l’organització el que demanda és la realització d’una auditoria del deute existent per a abolir tota aquell deute que no hagi tingut finalitats ambientals o socials. De la mateixa manera lluita contra les retallades socials i ambientals per a salvar a la banca. És a dir, considera que ja n’hi ha prou de que la banca sempre guanyi.
Ecologistes en Acció. 27 d’octubre de 2011
La banca (alemanya) torna a guanyar Llegeix més »
Homenatge en memòria del company anarquista Emili Pardiñas Viladrich, conegut com “Pedrals” quan militava al MIL (Moviment Ibèric d’Alliberament), mort als 68 anys diumenge passat 23 d’octubre a Vilanova i la Geltrú.
Qui era Emili Pardiñas
Nascut a Lleida, sociòleg i advocat. Ha mort als 68 anys a Vilanova i la Geltrú. Va passar la seva Infància i adolescència al Marroc. Va participar al Maig francès i fou militant del MIL (Moviment Ibèric d’Alliberament) amb el nom de “Pedrals”. Fou el primer dels militants del MIL en fer una valoració i testimoniatge sobre el seu pas pel MIL El llibre té per titol un comentari de Salvador Puig Antic: “Si este año no tocamos la revolución me aventuro con los caballos salvajes”. El dedica a la seva companya Hortensia i a la seva filla Ixia i a Jean Marc Rouillan, que estava a la presó.
Emili Pardiñas Viladrich ens ha deixat. In memoriam Llegeix més »
La CNT de Nimes (França) ha realitzat un vídeo de 19 minuts (en francès) sobre el Moviment del 20 de Febrer al Marroc (Mouvement du 20 février) i les mobilitzacions que està portant a terme des del passat 20 de febrer, que han suposat una dinàmica nova de crítica contra les institucions de govern, de mobilització social sense precedents al país veí contra la crisi econòmica i de lluita contra les conseqüències sobre els sectors més castigats per la crisi.
Vídeo sobre el Moviment 20 de Febrer al Marroc Llegeix més »
