No han faltat en els dos últims anys articles de premsa ni anàlisis sociològiques afirmant que la crisi econòmica ha copejat amb especial duresa als homes i fins i tot que les dones han sortit enfortides d’ella. Un informe de la Fundació Surt publicat el 2009 advertia ja llavors, davant el discurs de la crisi en masculí, sobre el risc que aquest derivés en el miratge de la superfluitat de les polítiques de gènere. No anaven molt desencaminades les seves autores.
Si bé cal reconèixer que la mateixa naturalesa de l’economia espanyola va provocar una masculinització de la destrucció d’ocupació el 2008, la recessió va acabar arribant també al feminitzat sector serveis. D’altra banda, les dones s’han enfrontat des dels inicis de la crisi a una agudització de les seves ja desfavorables condicions laborals, dels seus malabarismes per a tocar la mal anomenada conciliació i de la violència de gènere.
En l’actualitat, les dones sumen únicament el 43% de la població activa i el 42% de l’ocupada. Gairebé un 79% dels contractes a temps parcial pertanyen a dones, aquestes accedeixen a menys del 43% dels contractes indefinits i el seu salari mig suma un mer 75% del dels homes. A més, les dones tenen una major presència en l’economia informal, amb l’absència de drets laborals i socials –incloent els de jubilació– que això comporta. Totes aquestes desigualtats i discriminacions són resultat de la pervivència de la identificació social de les dones amb les tasques domèstiques i de la cura, la qual cosa impedeix que es puguin incorporar en el mercat laboral en igualtat de condicions que els homes.
A pesar que aquestes xifres ajuden a entendre la realitat des de la qual les dones han d’enfrontar-se a la crisi, aquesta última sembla haver marcat la finalització de la marató legislativa suposadament feminista iniciada en l’any 2004 pel govern de Zapatero. Totes aquelles bones intencions s’allunyen a la mateixa velocitat que els temps de bonança i, de fet, les mesures anticrisi dels dos últims anys, fruit d’ignorar les conseqüències de gènere de l’actual situació econòmica, no han fet més que contribuir a agreujar-les.
En un inici, les polítiques centrades en el foment de l’ocupació es van dirigir exclusivament a un sector construcció que tot just ocupa a un 8% de dones i no van introduir cap requisit de contractació femenina per a la concessió de finançament. Poc més d’un any després, la crisi fiscal va desembocar en una carrera esquizofrènica per l’austeritat, que va tenir com principal resultat el famós tijeretazo. Més enllà de la supressió del xec bebé i de la retroactivitat de les ajudes a la Dependència, les retallades socials estan tenint un gran impacte en les dones a l’estar aquestes concentrades en sectors públics com la sanitat, l’educació i els serveis socials. Com a conseqüència, les dones són les principals víctimes de l’eliminació d’ocupacions i la reducció de salaris. També acusen amb més força les retallades en ajudes socials i, davant la desaparició d’aquestes, són elles les que, mitjançant el seu treball invisible i altruista de cura, els acaben substituint.
Més enllà dels seus efectes desastrosos sobre el conjunt de la classe treballadora, la reforma laboral suprimeix la bonificació a la contractació de dones i, en canvi, no elimina els incentius a la contractació parcial, la qual ha estat el principal motor de dualització per gènere del mercat laboral. A més, la reforma no inclou a les empleades de la llar en l’Estatut dels Treballadors, perpetuant així la discriminació d’una activitat laboral històricament femenina i en l’actualitat portada a terme majoritàriament per dones d’origen immigrant.
En cas d’aprovar-se, la reforma de les pensions afectarà particularment a les dones, qui, arran de la seva concentració en l’economia informal, així com de la freqüent interrupció de la seva vida laboral per a cuidar de fills i altres familiars, trobaran més dificultats a l’hora de sumar la cotització exigida.
Corren temps de crisi, però també de revelacions. La justificació de la supressió del Ministeri d’Igualtat jeu, de nou, després de l’odissea per l’austeritat. No obstant això, la seva eliminació, de manera similar a la renúncia a augmentar el permís de paternitat i a la resta de mesures anticrisi, ha de ser posada en perspectiva.
L’entrada de José Luis Rodríguez Zapatero en la Moncloa, així com la suposada fermesa amb la qual llavors va prioritzar tot un seguit de polítiques de gènere, van constituir indubtablement un canvi important. No obstant això, no es pot viure de les rendes. Els instruments de canvi, més enllà de ser dissenyats, necessiten ser dotats de contingut per a resultar efectius. El contingut, al seu torn, només pot ser resultat de la visió global d’una problemàtica, així com d’una obstinació real en solucionar-la. La desaparició del Ministeri d’Igualtat ens recorda que en realitat mai va existir una autèntica comprensió de la complexitat i profunditat de les desigualtats de gènere ni una aposta incondicional per acabar amb elles.
La veritable voluntat es demostra en contextos adversos i superant tossudament el filtre de la rendibilitat, sigui aquesta política o econòmica. En això, com en moltes altres coses, sense cap dubte, el Govern suspèn l’examen.
Sandra Ezquerra és activista feminista i investigadora de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques de la Universitat Autònoma de Barcelona
