Portem gairebé cinc anys convivint amb un capitalisme desbocat que no accepta límits. Que avança sense pudor i aspira a mercantilizar-lo tot. L’habitatge, la sanitat, l’educació, l’espai públic, les relacions afectives. Per avançar, aquest procés necessita trencar l’autonomia individual i col·lectiva. Aïllar a les persones i reduir-les a la servitud, a la impotencia.
«Angela Merkel no és només un representant del capital alemany, sinó també del capital americà»
– Standard & Poor’s, Moody’s i Fitch, les tres agències de qualificació, ocupen avui el vèrtex del poder i la influència globals. Com es confecciona aquest predomini?
Principalment, perquè aquestes agències tenen la potestat de qualificar-ho tot. Una qualificació imprescindible, d’altra banda, per establir la solvència i poder obtenir un crèdit més o menys favorable. Crèdits de tota mena, accions, certificats, obligacions de deute, hipoteques… Però també corporacions, empreses mitjanes i petites, empreses públiques, ciutats, regions i estats. Amb la diferència que en el cas de les companyies i corporacions són aquestes les que encarreguen la qualificació; o si és el banc qui vol emetre un nou títol, llavors s’adreça a una agència de qualificació i li pregunta quina nota li donarà al títol que vol emetre, tot plegat a un preu molt elevat per obtenir la qualificació. En el cas dels estats, les agències de ràting tenen la llibertat de posar una qualificació a qualsevol estat, sense que els ho encarreguin. L’agència de qualificació pot elegir lliurement sota quines condicions i en quin moment es fa una qualificació d’un estat, encara que això, d’entrada, no li suposi cap tipusde benefici.
Qui més qui menys en aquestes alçades de la crisi en la qual ens trobem immersos té una idea més o menys formada sobre quines són les funestes conseqüències que el fenomen està comportant i que es presenten dia rere dia en forma de retallades en els serveis públics i la seva privatització, amb draconianes xifres d’atur i pobresa o amb la pèrdua de drets socials i laborals.
Els preus de les matèries primeres varien en un 70% per l’especulació i en un 30% per l’oferta i la demanda
La UNCTAD , l’organisme de Nacions Unides competent en matèria de comerç i desenvolupament, fa anys que treballa amb estudis sobre la influència de l’especulació en els preus de les matèries primeres , ja que aquestes representen una font de riquesa vital per a molts països en desenvolupament, havent multiplicat per cinc en poc més de quinze anys les exportacions, constituint ja el 33% del comerç internacional, i els preus de les agrícoles són vitalsper a la nutrició.
L’espoli de recursos naturals, amb la col·laboració i la connivència de les potències occidentals, ha permès finançar nombrosos grups armats i ha estat un factor decisiu en l’eterna guerra que es viu a la República Democràtica del Congo. Els treballadors explotats en condicions infrahumanes a mines com la de Bisié són un pilar imprescindible per produir aparells tecnològics
La primera acció consisteix a cancel·lar els nostres comptes d’estalvi, fons d’inversió i/o fons de pensions, vendre les nostres accions.
La segona acció suposa traslladar-los i obrir nous dipòsitsa la banca ètica i cooperativa (Fiare, Coop57, SomEnergia, CASX, Oikocredit).
Entre el 26 i el 30 de març se celebra a Tunis el Fòrum Social Mundial, durant el qual centenars d’organitzacions tractaran de crear xarxes en la lluita contra les polítiques neoliberals que tenallen als pobles 12 anys després de la celebració de la primera trobada a Porto Alegre. Unes 30.000 persones de 127 països participaran a les diferents activitats.
A Xipre rescat vil amb sorpresa. Robatori sense precedents directament en els estalvis de les persones.
Han ficat la mà en els diners de la gent i sense avís previ de cap tipus, vulnerant fins i tot les pròpies lleis fixades per la Unió Europea que garanteix els dipòsits de fins a 100 mil euros que es troben en els bancs. És el problema de qui fa les lleis i qui té el poder que casualment solen ser els mateixos.
Susan George elabora “El informe Lugano II”, la segona part del polèmic informe. L’any 2001 la publicació de “El informe Lugano” va assolir revolucionar a l’opinió pública, dotze anys més tard l’editorial Deusto publica la segona part, de 264 pàgines.
La primera part de “El informe Lugano” mostrava al món els secrets d’una societat manipulada, on els més poderosos governaven d’una manera absoluta a través d’una manera aparentment democràtica. L’inquietant sistema que Susan George va novel·lar es basava en el capitalisme globalitzat i tenia com primera prioritat l’economia, la rendibilitat de les inversions. Els ciutadans eren vistos abans de res com consumidors i el més important era la pervivència del sistema, qualsevol element o persona que anés en contra d’aquest suposava una amenaça.
“El iinforme Lugano” recollia un suposat informe secret que parla d’una societat fictícia terrible, però el més aterridor és la gran similitud que presenta amb l’actual. “El informe Lugano II” fa una volta de rosca més a les idees expressades en el primer. En aquest cas els càrrecs més poderosos del planeta tornen a reunir-se prop del llac Lugano per a debatre sobre l’estat polític i econòmic mundial, amb un objectiu clar: idear un pla per a acabar amb la democràcia, un sistema poc favorable per a uns mandataris ambiciosos de pocs escrúpols, la fi dels quals és enriquir-se i augmentar el seu poder.
Deu experts seleccionats curosament per uns sol·licitants anònims, però que mantenen la seva influència en l’economia mundial, es reuneixen en una luxosa vila a la vora del llac Lugano, a Suïssa. Tenen per missió redactar un informe que ha de mantenir-se en el més absolut secret. A la majoria d’ells ja se’ls havia encarregat, deu anys enrere, l’elaboració d’un informe que va passar a la posteritat amb el títol de “Informe Lugano”. Aquesta vegada, les preguntes a les quals haurà de respondre el seu informe són: vivim una progressió inevitable de crisi, decadència i caiguda final del món occidental tal com ho coneixem?, serà aquesta la gestació d’un «renaixement» del sistema capitalista que sortirà enfortit del procés?, o bé què podem fer per a estimular aquest renaixement?
En la reunió, la discreció imposada als experts els permet expressar-se amb una franquesa absoluta, doncs les seves propostes, si arribessin a conèixer-se, no serien del grat de tots. Segons ells, ha arribat el moment d’acabar, entre altres coses, amb la democràcia. Els experts creuen saber com han de procedir per a garantir el triomf del capitalisme occidental: aquest “Informe Lugano II” és la seva resposta. I és aterridora.
Ha passat una dècada des que l’elit capitalista encarregués a un grup de savis el primer “Informe Lugano”, text que havia de servir a qui dirigeixen el sistema econòmic per a seguir liderant el món segons els seus interessos. Aquella iniciativa, que va calibrar el futur del planeta davant els reptes mediambientals i de desigualtat social, ja va anunciar una imminent fallida financera de complexes conseqüències. Ja en plena crisi, la mateixa elit financera torna a recórrer al grup de savis per a buscar una altra orientació clau: com pot mantenir-se fora de perill el capitalisme després d’haver generat un desequilibri financer nivell global?, com superar la crisi sense que s’afebleixi el domini de les elits que la van provocar?
Les respostes es troben al “Informe Lugano II”, i que serveix de full de ruta al capitalisme per a seguir controlant el món malgrat els esculls de la crisi. En aquest camí, el text aporta transparència i lucidesa a una crisi gestada pel capitalisme i de la qual ell ha assolit, ara com ara, mantenir-se fora de perill. Retallades socials, desmantellament de l’estat de benestar, permanència dissimulada dels paradisos fiscals, traspàs dels deutes privats generats per l’enriquit i tot just controlat sistema financer al capital públic… Les receptes proposades, resumides amb cruesa i que la majoria de governs occidentals ja porten anys aplicant, plasmen al seu torn un retrat mordaç del desequilibri que han de pagar els més vulnerables mentre els poderosos romanen sense tot just despentinar-se.
Aquest és un relat de ficció que detalla amb precisió l’estratègia que les elits desitjaven que no se sabés mai. Els fets descrits són reals i procedeixen de fonts veraces i ben informades, mentre que l’escenari en el qual es desenvolupen és una recreació inventada per l’autora.
L’activista i pensadora Susan George va néixer als Estats Units, encara que va adoptar la nacionalitat francesa. És presidenta del Comitè de Planificació del Transnational Institute d’Amsterdam. Va ser vicepresidenta de ATTAC a França (Associació per a la Taxació de les Transaccions Financeres i Ajuda a la Ciutadania). És autora de llibres com “Otro mundo es posible si…”, “La globalización liberal. A favor y en contra”, “Nosotros, los pueblos de Europa” o “El pensamiento secuestrado”, entre altres.
Com sabeu, Enric Duran, promotor de la Cooperativa Integral Catalana (CIC) —iniciativa en transició per a la transformació social des de baix, mitjançant l’autogestió, l’autoorganització i el treball en xarxa— ha fet una crida, en el context de la Revolució Integral, a la desobediència davant del tribunal que pretén jutjar la seva acció de reapropiació. En aquest context, a més, en el seu tercer comunicat, Enric Duran —que ara demana suport financer perquè cap desobedient vagi a la presó— ha anunciat un nou projecte col·lectiu: RADI (Revolució, Acció, Desobediència, Integral) per protegir la Revolució Integral.
Després de la nostra participació en les manifestacions i mobilitzacions realitzades en aquests mesos, aprovades en la passada Plenària Confederal del 31 de Gener de 2013, volem recordar-vos que tenim una altra cita pendent per al pròxim dia 16 de març.
Aquesta data també va ser aprovada per la Plenària Confederal de la CGT i es tracta d’una campanya de mobilitzacions a nivell europeu, en les quals la CGT també ha participant en la seva preparació al costat de desenes de moviments socials, assemblees populars i organitzacions, amb el lema “L’Europa de les persones contra la UE dels mercats”, campanya que té lloc com resposta a la Cimera de Primavera de la UE que se celebrarà a Brussel·les els dies 14 i 15 de març.
Els objectius de la campanya apunten clarament a denunciar la falta de democràcia directa en la UE, el rebuig de les mesures imposades per la Troica (UE, BCE, FMI), el rebuig de les polítiques econòmiques, laborals, socials, mediambientals, rebuig de les polítiques de retallades, de rescats de la banca, de privatitzacions, de pagament prioritari del deute il·legítim, una campanya per a exigir el canvi de model social i econòmic, el canvi de la UE dels mercats cap a una UE de les persones.
Teniu en documents adjunts dos arxius que contenen, d’una banda, el Manifest sorgit de les diferents reunions de coordinació i, per un altre, l’esquema de les mobilitzacions que es realitzaran a Madrid, per si us serveix de guia per a altres localitats.
Finalment des del Secretariat Permanent de la CGT fem una crida a totes i tots els que formem part de la CGT, a tota la classe treballadora, a tota la població (99%) a promoure / participar en les accions de caràcter europeu que tindran lloc durant la setmana del 11 al 17 de Març en diferents ciutats i de forma concreta en les Manifestacions del 16 de Març.
Secretariat Permanent del Comitè Confederal de la CGT
Manifest l´europa de les persones contra l´europa dels mercats from CGT Catalunya
Attached documents
Circular mobilitzacions 16 març CGT
MANIFIESTO La Europa de las personas contra la UE de los mercados
Amagat després de no presentar-se al judici per obtenir gairebé mig milió d’euros de la banca i no retornar els diners, advoca per la desobediència civil per transformar el sistema. Participa a la Cooperativa Integral Catalana, que segons ell està demostrant que és possible viure al marge del capitalisme.
França ha iniciat a Mali, una més de les múltiples intervencions militars en la que fou la seva gran àrea de dominació colonial, la denominada fins la independència de 1960, Àfrica Occidental Francesa.
Durant la descolonització, França, per salvaguardar els seus interessos geoestratègics en la regió, va teixir unes estretes relacions polítiques amb les elits a qui va entregar el poder. D’aquesta manera, França podia continuar exercint el control de la zona donant suport a règims amics i de pas preservar els seus interessos econòmics en aquesta àrea. A aquest efecte, per exercir aquest domini França va disseminar instal·lacions i forces militars per molts països, Níger, Txad, Costa d’Ivori, Burkina Fasso i Senegal.
Per tant, quan François Hollande diu que la intervenció militar a Mali està solament vinculada a una actuació altruista per eliminar el perill que representen els grups armats gihadistes que controlen el Nord de Mali, evitar la guerra civil Nord-Sud i la desestabilització de tot l’Oest del Sahel està faltant a la veritat. Són arguments espuris quan les intervencions militars en les excolònies d’Àfrica han estat una tònica habitual dels governants de l’Elisi. Recordem que Nicolas Sarkozy va iniciar el seu mandat, en 2008, amb una intervenció al Txad, ho va fer més tard, 2010, a Costa d’Ivori i després, en 2011 comandant l’atac a la Líbia de Gaddafi.
Ara, Hollande, inicia el seu baptisme en l’Àfrica francòfona abanderant una guerra contra el terrorisme que li atorga un prestigi intern i extern devaluat per la crisi econòmica mentre amaga els interessos estratègics de França en la regió. I quins són aquests? En primer lloc, els residents francesos disseminats per tota aquesta immensa àrea francòfona que controlen gran part de l’economia de tot el Sahel occidental. Solament a Mali hi ha 6.000 residents, uns lligats a la mineria extractiva de nombrosos recursos minerals, el més important, l’or que s’extreu al sud del país; però també lligats a l’escassa industria local, les finances i al comerç de importacions. Una segona qüestió, apuntada en diverses fonts, és la referida a les exploracions que confirmen l’existència de bosses d’hidrocarbursen el Nord de Mali.
El 22, 23 i 24 de Març de 2013 a París s’organitzarà la Primera Trobada Internacional d’organitzacions sindicals alternatives, de base i de lluita amb la finalitat de conjuminar lluites i solidaritat internacional. La CGT participa de forma activa en l’organització de la trobada.
Com a ordre del dia hi haurà 4 grans debats:
1.-Com enfrontar la situació de crisi des del sindicalisme alternatiu i de base.
2.- Rescat de la unitat en la lluita contra l’explotació i l’opressió: sindicalisme i moviments socials.
3.- Campanyes i iniciatives.
4.- Avançant en la coordinació per a la unitat de lluita: web, sectors, funcionament,…
Comunicat-Invitació a la trobada sindical internacional, del 22 al 24 de març 2013 a París:
Sindicalisme internacional: construïm el futur!
Aquesta convocatòria és llançada per organitzacions sindicals a Europa, Àfrica i Amèrica. Les nostres afiliacions internacionals, o la no-afiliació, són de diversa índole: membres de la Confederació Sindical Internacional; membres de la Federació Sindical Mundial; membres de cap d’aquestes dues organitzacions, participant en diverses xarxes sindicals internacionals, etc. La convocatòria es dirigeix a totes les organitzacions sindicals que es reconeixen en el sindicalisme de lluita, la democràcia obrera, l’auto-organització dels treballadors i la necessitat de transformació social.
La crisi del sistema capitalista té conseqüències en tot el món. Les crisis econòmiques, financeres, ambientals i socials es barregen i es reforcen mútuament. Aquesta crisi global del capitalisme mostra el impasse d’un desenvolupament basat en la distribució cada vegada més desigual de la riquesa produïda, la desregulació financera, el lliure comerç generalitzat i el menyspreu pels imperatius ecològics.
Per a salvar els guanys dels accionistes i els patrons, i per a garantir el futur dels bancs, les institucions mundials (Banc Mundial, Fons Monetari Internacional, Organització Mundial del Comerç, etc.), els governs i la patronal ataquen amb cada vegada més força els drets dels treballadors.
L’actual sistema econòmic i polític organitza el saqueig de molts països, obliga a milions de persones a abandonar la seva regió d’origen per a sobreviure… i després els nega tots els seus drets amb el pretext que són immigrants.
La destrucció dels serveis públics, el qüestionament de tots els drets socials, els atacs als drets sindicals, la violació de les llibertats sindicals, el desenvolupament de la precarietat i de l’atur per a pressionar a la gent… aquests són els mètodes que s’utilitzen, els mateixos en tots els països!
Per a assolir els seus objectius, utilitzen tots els mitjans: la criminalització, els processos, les detencions, les intervencions de la policia, les ocupacions militars, tot tipus d’obstacles als drets col·lectius i individuals. La repressió és una de les seves armes contra els que resisteixen, s’oposen i construïxen alternatives. La nostra solidaritat, més enllà de les fronteres, és una de les nostres respostes.
El sindicalisme que reivindiquem no pot avalar pactes amb els poders constituïts per a validar les mesures antisocials. El sindicalisme té la responsabilitat d’organitzar la resistència a escala internacional per a construir, en les lluites, la necessària transformació social de la societat.
El nostre sindicalisme té com objectiu enderrocar al model de desenvolupament econòmic, social i polític, basat en l’hegemonia de les finances, el guany i la competitivitat. En canvi, volem construir un sistema basat en els béns comuns, en la redistribució de la riquesa entre tots els que contribueixen a la seva creació, en els drets dels treballadors i un desenvolupament ecològicament sostenible.
Exigim l’extensió, la democratització i l’apropiació social dels serveis públics (educació, salut, transport, energia, aigua, habitatge, etc.). La lliure circulació de les persones i la igualtat de drets socials i polítics de totes les persones, independentment de la seva nacionalitat, origen o sexe, formen part dels nostres objectius comuns.
El nostre sindicalisme combina la defensa dels interessos immediats dels treballadors amb la voluntat de canvi social profund. No es limita al camp de la reivindicació econòmica; abasta temes tals com el dret a l’habitatge, el dret a la terra, la igualtat entre homes i dones, l’antiracisme, l’ecologia, l’anticolonialisme, etc.
Els interessos que defensem són els de la classe obrera (treballadors actius o jubilats, aturats, joves en formació). Ells s’articulen amb els dels pobles de totes les regions del món. En aquest sentit, ens oposem frontalment a la patronal, els governs i les institucions al seu servei, i afirmem la nostra autonomia pel que fa a totes les organitzacions polítiques.
Existeixen organitzacions sindicals internacionals; van ser creades xarxes sindicals en els terrenys geogràfics o professionals. D’una regió del món a una altra, les nostres històries sindicals, l’estructuració dels nostres sindicats i les nostres afiliacions sindicals són diferents. Però compartim l’essencial: que estem decidits a avançar en la coordinació del sindicalisme de lluita, a escala internacional. La trobada que vam organitzar al març de 2013 se situa en aquesta dinàmica.
Amb l’organització d’aquesta trobada, no tenim la pretensió de declarar la constitució d’una nova organització internacional! Volem enfortir, ampliar, fer més eficient, una xarxa de sindicalisme ofensiu, democràtic, autònom, alternatiu, internacionalista.
Volem compartir les nostres experiències, enriquir-nos amb les resistències i les conquestes de tots, construir la unitat més enllà de les fronteres, posar en pràctica la solidaritat internacional dels treballadors. Enfront de la crisi que copeja a les poblacions de tots els països, i del com el capitalisme és responsable, és necessari coordinar i unificar les nostres lluites. Cridem als col·lectius sindicals a unir-se a nosaltres per a construir aquesta unitat d’acció sindical, necessària per a combatre la deterioració social, conquistar nous drets i construir una societat diferent.
Aquesta iniciativa, la volem construir pas a pas, amb tots les organitzacions sindicals de lluita, per a qui el sistema capitalista no és la manera d’organització infranquejable per a les nostres societats, i que construeixen el canvi a través de les lluites col·lectives de tots els dies i de les reflexions sobre la societat que volem per a matí.
Per a aquesta trobada internacional de març 2013, ens hem proposat objectius. Però és junts que anem a definir-los i podem posar-los en pràctica:
– Implementar, al llarg del temps, accions de solidaritat sindical, centrades en un o dos països.
– Intervenir de manera unitària i coordinada per a donar suport a lluites i campanyes internacionals preexistents: suport al poble palestí, reconeixement del sindicalisme autònom en el Magrib i l’Orient Mitjà, contra de l’ocupació militar d’Haití, contra els tractats europeus que imposen l’austeritat, pel dret de tots els pobles a decidir sobre el seu futur, etc.
– Enfortir i ampliar la labor internacional realitzada en els sectors professionals (transport, educació, centres de cridades, la indústria, el comerç, la salut, etc.) i sobre qüestions interprofessionals (drets de la dona, immigració, habitatge, ecologia, salut i treball, etc.)
– Decidir junts els mitjans materials necessaris per a l’èxit dels nostres projectes comuns.
Convidem a que ens diguin si estan interessats en la iniciativa, si el projecte els sembla útil i si la seva organització pensa participar en aquesta trobada internacional: syndicalisme.inter@nullsolidaires.org
Union syndicale Solidaires, Central Sindical e Popular Conlutas, Confederacion General del Trabajo,
L’autor, expert en Àfrica, analitza els interessos que mouen la intervenció de França a Mali al dictat de les grans ‘famílies’ de poder internacional.
El 8 de març de 1857 un grup d’obreres tèxtils recorria els barris més rics de Nova York. Protestaven per les seves condicions laborals. El 8 de març de 1908, 146 obreres morien en un incendi provocat en la fàbrica Cotton de Nova York. Des de llavors, el 8 de març es commemora el Dia Internacional de la Dona Treballadora. A mitjan segle XIX i durant les primeres dècades del XX, les treballadores d’EEUU i Europa reclamaven una jornada laboral de 10 hores, permisos de maternitat i lactància, la prohibició del treball infantil, el dret a una formació professional i a formar part d’un sindicat. El segle XIX deixava encunyat el terme capitalisme manchesterià. El prototip d’un capitalisme en estat pur, d’explotació salvatge, que havia caracteritzat l’activitat fabril de la ciutat anglesa. El 2013 Manchester està a Bangla Desh.
Mentre les firmes internacionals de moda i les grans cadenes de distribució sedueixen a la seva clientela amb l’actualització constant dels seus dissenys i els baixos preus dels seus productes, obreres de Xina, Marroc, Bangla Desh, Hondures o Romania viuen envoltades de peces de roba que confeccionen durant més de 12 hores diàries, a canvi de salaris que tot just cobrixen les seves necessitats més bàsiques.
La deslocalització de la producció de roba a països econòmicament empobrits es va accelerar en els anys 90, moment en el qual es va consolidar un model de negoci caracteritzat per la subcontractació de proveïdors. Les grans marques, que en el passat produïen la seva pròpia roba, passen a ser empreses que dissenyen, distribueixen i comercialitzen peces fabricades en tot el món, en tallers i fàbriques que són propietat de tercers. Per a competir en aquest sistema, que externalitza els costos laborals en països amb mà d’obra barata, les petites firmes de moda també s’associen i adopten el mateix model de negoci. El gran èxit de firmes internacionals com H&M o Zara (del grup Inditex) no s’entendria sense l’abaratiment del cost dels seus productes a partir de la deslocalització de bona part del procés de manufactura.
Dècades Deslocalitzat
La primera gran onada de deslocalitzacions del sector de la confecció es va produir en els 70 i va tenir com països receptors Corea del Sud, Taiwán, Singapur, Hong Kong i Tunis. L’entrada de roba barata en els mercats occidentals va motivar que en 1974 se signés l’Acord Multifibres (AMF), que establia un sistema de quotes i límits. Lluny de suposar una limitació a la globalització de la moda, la AMF va provocar que les signatures internacionals busquessin proveïdors en altres països que no estiguessin inclosos en el sistema de quotes.
En els anys 80, una segona onada deslocalitzadora abandona els “tigres asiàtics” i es desplaça a països com Sri Lanka, Filipines, Bangla Desh, Tailàndia i Indonèsia. Mentre Amèrica Central i Mèxic passen a ser àrees clau per a proveir de roba les botigues nord-americanes, Turquia, Tunísia i Marroc es converteixen en els tallers de costura del mercat europeu. A la fi dels 90 entren en escena altres països productors, com Bostwana, Kenya, Tanzània, Uganda, Cambotja, Laos o Birmània.
Els últims països triats en la perifèria els últims anys es caracteritzen a més per un patró comú: estan fortament endeutats amb la banca privada i amb el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial (BM), que els han imposat plans d’ajustament orientats a l’exportació i la millora de la competitivitat. És a dir, d’una major explotació. La indústria de la moda, a més, impedeix el desenvolupament: se’ls encarrega a aquests països la part amb menor valor afegit del mercat legal, se’ls imposa un sistema d’acords internacionals on sempre són els febles i el moviment obrer ha d’enfrontar-se constantment a l’amenaça de la deslocalització [1].
Esclavitud en la indústria tèxtil
Des de mitjans dels 90 nombroses plataformes i organitzacions socials vénen denunciant l’explotació laboral i plantant cara al silenci mediàtic que envolta el negoci de la confecció tèxtil sota la globalització. A pesar de més de 25 anys de treball de xarxes consolidades com la Campanya Roba Neta internacional i de “compromisos” públics de les grans firmes internacionals (en reacció a les denúncies realitzades), avui ens seguim trobant les mateixes situacions que en els 90.
L’amenaça constant de tancament i de deslocalitzacions i la debilitat dels moviments obrers en els països productors segueix contribuint que la realitat amagada després del glamour que ens venen esportistes d’elit, models i dissenyadors es quedi al Marroc, a Xina o Bangla Desh. El sector global de la confecció continua nodrint-se del treball de milions de persones que viuen en la pobresa a pesar de fer llargues jornades laborals. Les pràctiques de compra de les marques, derivades del model de producció, consum i comerç internacional, es troben en l’arrel de les condicions de treball i de vida de les treballadores.
Per a les persones que treballen en la indústria de la confecció global, cobrar un salari que permeti cobrir les seves necessitats amb un mínim de dignitat s’ha convertit en la seva major preocupació. És un sector que tradicionalment es caracteritza per condicions pèssimes i una de les retribucions salarials més baixes del món, amb conseqüències directes que es deriven d’això: llargues jornades de treball, desestructuració familiar, assumpció de deutes impagables, malnutrició de nens i adults i, en definitiva, uns costos inquantificables en forma de sofriment humà. Tot això, vulnerant drets fonamentals, com l’article 23 de la Declaració Universal de Drets Humans relatiu a una remuneració equitativa i satisfactòria, o les disposicions de l’Organització Internacional del Treball (OIT), que afirma que “el salari mínim legal hauria de constituir un element clau en les polítiques per a eliminar la pobresa i assegurar les necessitats de les persones treballadores i de les seves famílies”.
Gairebé tots els països tenen establerts salaris mínims legals però, amb la finalitat d’atreure la inversió estrangera, els governs fixen els mínims molt per sota dels nivells de subsistència. En conseqüència, en alguns països, els salaris mínims no arriben als llindars de pobresa absoluta internacionalment acceptats. A Bangla Desh no arriba a un dòlar diari, i a l’Índia, Sri Lanka, Vietnam, Pakistan i Cambotja, se situa entre els dos i els quatre dòlars diaris. Salaris impossibles per a garantir necessitats bàsiques com són l’alimentació, l’habitatge, la roba i serveis imprescindibles com l’educació, la salut o el transport.
La carestia de la vida s’ha agreujat, a més, sota un context de pujada de preus dels productes bàsics que ha minvat el poder adquisitiu, més encara quan bona part dels salaris està destinada a l’alimentació. Una dona d’Indonèsia que treballava per a un proveïdor de Nike, Reebok i Walmart comentava en una entrevista realitzada el 2009: “Hi ha augments del salari mínim, però el cost de la vida augmenta més ràpid. Per a empitjorar la situació, des de fa poc, l’empresa ja no ens subvenciona el transport ni el menjar”. A Bangalore, Índia, hi ha un sistema trianual de revisió salarial, però el salari real ha disminuït un deu per cent en els últims 15 anys. A Tailàndia, els salaris van augmentar únicament 18 bath (38 cèntims d’euro) entre 1997 i 2005. A Vietnam i Xina els sous van estar congelats durant més d’una dècada [2].
La pitjor situació, en aquest sentit, és la de Bangla Desh. El Producte Interior Brut (PIB) de Bangla Desh creix a un ritme del cinc per cent des de 1990, segons el Banc Mundial, i s’ha convertit en el tercer exportador internacional de roba. En el país hi ha més de 4.000 fàbriques de roba i confecció on treballen més de tres milions de persones, la gran majoria dones. L’element clau d’aquest creixement ha estat la gran disponibilitat de mà d’obra extremadament barata a causa de la pobresa i l’escassa regulació dels drets laborals.
Els salaris més baixos del món conviuen amb una alta inflació que genera un ràpid empobriment dels obrers i les obreres. El salari mínim legal va estar congelat des de 1994 fins a 2006 mentre la inflació va registrar taxes del quatre i el cinc per cent anuals. L’increment del salari mínim de 930 taka a 1.662,5 taka mensuals (uns 18 euros), el 2006, va ser el resultat de manifestacions multitudinàries i d’una ona de revoltes urbanes que van rebre una forta repressió policial. La triplicació del preu de l’arròs registrada el 2008 va inutilitzar, no obstant això, l’increment de 2006 i va generar una nova ona de mobilitzacions fortament represaliada. El 2010 el govern va fixar un salari mínim de 3.000 taka (uns 32 euros) mensuals [3]. Les mobilitzacions d’obrers i obreres no han parat, però la repressió tampoc. Doble impacte té aquesta sobre les dones treballadores, que són les que sofreixen les pitjors conseqüències segons la OIT: “salaris baixos, més hores de treball, freqüentment temporal i en negre, perllongant encara més les seves llargues jornades laborals”.
Esgotament interminable
Les jornades de la indústria de la confecció s’allarguen fins a les 12 o 14 hores diàries. Alguns fabricants fins i tot encadenen diversos torns en moments de molt treball o per a plantar cara a terminis de lliurament molt curts. Les treballadores no poden negar-se perquè el seu salari base no és suficient per a cobrir les necessitats més bàsiques i per a mantenir una família. Extorquint la pobresa, les treballadores accepten la sobreexplotació, veuen danyada la seva salut i perden la possibilitat de formar-se, d’educar als fills, d’arribar a una vida digna.
Després d’anys treballant en habitacions petites, mal il·luminades, sense ventilació, respirant pols i partícules en suspensió i en posicions corporals inadequades mantingudes durant moltes hores, sofreixen fatiga visual i lesions i desenvolupen nombroses malalties. Sense assegurança mèdica ni cobertura o subsidi per baixa.
La investigació realitzada per la Campanya Roba Neta a Tànger el 2011 mostrava com al Marroc, on la major part de les firmes espanyoles tenen fàbriques proveïdores, el comú és que les obreres realitzin jornades de més de 55 hores setmanals, excedint de forma sistemàtica el límit legal del país [4]. Altra investigació realitzada a Bangla Desh, Índia, Tailàndia i Cambotja el 2008 [5], centrada en fàbriques proveïdores de grans cadenes de distribució com Lidl, Aldi, Tesco, Walmart i Carrefour, apuntava que les jornades laborals rarament eren inferiors a les 10 hores diàries en setmanes de treball de sis dies.
Arrenca el judici a Enric Duran, que s’enfronta a una petició de vuit anys de presó
L’activista va obtenir gairebé 500.000 euros mitjançant crèdits d’entitats financeres i ha destinat els diners, que no ha retornat, a diverses iniciatives socials. El seu argument és que els ha “recuperat” per a l’úsciutadà.
L’any 2013 ha començat, a França i en la regió del Sahel, al so dels canons. El 11 de gener, el president François Hollande, va enviar urgentment a Mali un cos expedicionari per a detenir un ofensiva jihadista que amenaçava amb abalançar-se sobre Bamako. De manera simultània, a Somàlia, les forces especials franceses llançaven una operació per a intentar rescatar a un agent secret pres com ostatge des de feia tres anys per les milícies islamistes shabab, que va acabar en desengany. Uns dies més tard, prop de la ciutat algeriana de In Amenes, en la frontera amb Líbia, un comando salafista ocupava un complex gasístic i executava a diverses desenes d’estrangers abans que Exèrcit algerià els aniquilés.
D’un extrem a l’altre, sobtadament, el Sàhara està cremant. Quines són les causes de tal situació?
En primer lloc es troba la reivindicació nacionalista tuareg. Els tuaregs, o “homes blaus”, no són ni àrabs ni berbers. Són els habitant històrics del Sàhara, del que controlen, des de fa milers d’anys, les rutes caravaneres. Però el repartiment entre les potències colonials va fragmentar el seu territori a la fi del segle XIX. I quan les independències, en els anys 1960, els nous Estats de la zona del Sàhara els van negar el reconeixement, encara que només fos el d’una autonomia territorial. Raó per la qual, concretament en el nord de Mali (denominat Azawad pels tuaregs) i a Níger, els dos països on se situen les principals comunitats tuaregs, van aparèixer molt prompte moviments armats de reivindicació nacional.
Es van produir grans rebel·lions tuaregs entre 1960-1962, després entre 1990-1995, el 2006 i de nou el 2007. En cada ocasió, conduïdes pels exèrcits de mali i Níger, les repressions van ser feroces. Fugint de les massacres, nombrosos combatents tuaregs es van enrolar llavors, a Líbia, en el sí de la Legió tuareg del coronel Muamar el Gadaf
La segona causa de la situació actual es troba en la guerra civil algeriana de principis dels anys 1990. Després de l’anul·lació de les eleccions de desembre de 1991, virtualment guanyades pels islamistes del Front Islàmic de Salvació (FIS), aquesta guerra va veure enfrontar-se a les Forces Armades algerianes contra els insurgents del Grup Islàmic Armat (GIA). Una organització molt aguerrida en la qual hi havia nombrosos combatents que tornaven d’Afganistan –Ronald Reagan els va qualificar de “Freedom fighters”– on, al costat dels mujaidins, havien fet la guerra als soviètics amb el suport d’Estats Units.
El conflicte algerià va costar la vida a unes 100.000 persones. Va acabar amb la victòria de les autoritats algerianes i la rendició dels escamots islamistes. No obstant això, una fracció dissident, el Grup Salafista per a la Predicació i el Combat (GSPC), va decidir prosseguir la lluita armada. Acorralat per les forces algerianes, va buscar llavors refugi en la immensitat del Sàhara, va prestar lleialtat a Osama Ben Laden i a Al Qaeda el 2007, i va adquirir el nom de Al Qaeda en el Magrib Islàmic (AQMI). Les seves principals accions consisteixen, des de llavors, a segrestar a estrangers a canvi d’importants rescats.
El seu terreny de caça se situa en el Sahel, regió àrida i semidesèrtica que s’estén des de Senegal fins a Txad, passant per Mauritània, Mali, Burkina Faso i Níger. De fet, va ser una katiba (brigada) del grup Al Muwakaún Bidam (“els que signen amb la seva sang”), fundat per un ex-dirigent de AQMI, l’algerià Mojtar Belmojtar, alies “el Borni”, qui va atacar el complex gasístic de In Amenes i va assassinar a desenes d’estrangers.
Finalment, la tercera causa és l’atac de les forces de l’OTAN contra Líbia, el 2011, i el derrocament del coronel Gadafi. Per a aconseguir aquest objectiu, França i els seus aliats (en concret Qatar) no van dubtar a armar als moviments islamistes hostils a Gadafi. Moviments que van obtenir la victòria sobre el terreny. Amb tres conseqüències: 1/ l’ensorrada i la descomposició de l’Estat libi, que segueix sent presa, avui dia, de les lluites mortíferes entre províncies, milícies i clans; 2/ la distribució de l’arsenal militar de Gadafi entri els moviments jihadistes del conjunt del Sahel; 3/ la tornada a Mali d’una part de la Legió tuareg sobrearmada i entrenada.
També cal tenir en compte el teló de fons socioeconòmic. Mali, igual que els altres països del Sahel, figura entre els Estats més pobres del món. La majoria de la seva població viu de l’agricultura. Durant aquests últims anys, les reduccions de les ajudes al desenvolupament decidides pels països rics han afectat particularment al país. La seva principal producció, el cotó, es va esfondrar a causa de les polítiques de dúmping que practica el primer exportador mundial, Estats Units, així com per les sequeres que sofreix de manera regular el Sahel a causa de l’escalfament global.
Per altra banda, les polítiques neoliberals i les privatitzacions imposades pel fons Monetari Internacional (FMI) han conduït a la reducció dels pressupostos socials destinats a educació i sanitat. La pobresa i el malestar social s’han agreujat. Això ha pressionat particularment a una part dels joves a buscar una via de salvació en l’emigració, mentre que uns altres, davant tanta angoixa social, són més sensibles a les crides dels salafistes que els ofereixen, sense major dificultat, armes, poder i diners.
Aquest és el context que van trobar els tuaregs de l’antiga Legió de Gadafi a la seva tornada al nord de Mali provinents de Líbia. Per això no van tenir dificultats per a reclutar. I van decidir integrar-se en el Moviment Nacional per a l’Alliberament de Azawad (MNLA). De gener a abril de 2012, van llançar atacs contra les guarnicions malianes de les principals ciutats de la regió (Tombuctú, Gao i Kidal). Mal equipat, l’Exèrcit malià es va descompondre i es va batre en retirada. Humiliats i exasperats per l’abandó del Govern, un grup de joves oficials dirigits pel capità Sanogo es van revoltar. Van prendre el poder a Bamako el 22 de març de 2012. Però, boicotejats pels països veïns i les grans cancelleries internacionals, aquests colpistes es van mostrar incapaços de redreçar la situació. De fet, Mali, com Estat, es va enfonsar.
Mentrestant, en el nord de Mali, el MNLA proclamava la “independència” de Azawad i s’aliava amb dues organitzacions islamistes radicals –provinents de AQMI– que preconitzaven la instauració de la sharia: el grup salafista Ançar Dine i el Moviment per a la Unicitat i la Jihad a Àfrica Occidental (MUYAO). Aquestes dues organitzacions –que disposen de molts més mitjans financers gràcies a l’ajuda que els aportaria Qatar (1), als rescats pagats (entre altres per Espanya) a canvi d’ostatges occidentals i tràfics diversos (droga, contraban)– van acabar per apartar als tuaregs del MNLA.
Nacions Unides va condemnar la secessió de Azawad, però es va mobilitzar amb massa lentitud. Va caldre esperar al 20 de desembre de 2012 perquè, a petició de França, l’ONU decidís finalment crear la Missió Internacional de Suport a Mali baix Liderat Africà (AFISMA, per les seves sigles en anglès), la qual s’ha confiat als països de la Comunitat Econòmica d’Estats d’Àfrica de l’Oest (CEDEAO, per les seves sigles en francès), que haurà de “reconstituir la capacitat de les Forces Armades malianes” per a recuperar el control del nord de Mali. França va assegurar que sostindria aquest projecte, però François Hollande es va comprometre a no enviar tropes: “Sóc terminant –va declarar el president francès–, no tindrem tropes de terra” (2).
Per la seva banda, els representants de les forces polítiques, socials i religioses de Mali, reunits a Ouagadougou (Burkina Faso) per a entaular converses sobre el futur del seu país, es van oposar a la intervenció de forces militars de la CEDEAO. De totes maneres, una eventual reactivació de la reconquesta militar del nord de Mali no estava prevista abans de setembre de 2013. Aquesta dada no escapava als salafistes de Ançar Dine. No només són, sobre el terreny, els més forts, sinó que tenien ara la certesa que ningú els atacaia en els pròxims nou mesos.
Així doncs, decideixen aprofitar l’oportunitat. I llancen una operació d’una temerària audàcia. Diversos milers d’ells, poderosament armats, a bord d’unes 300 furgonetes pick-up, s’abalancen per sorpresa, el 9 de gener de 2013, sobre la ciutat de Konna, enclau estratègic en el camí cap a Bamako. Vencen a l’Exèrcit malià, que es bat en retirada deixant-los el camp lliure cap a la ciutat de Mopti. I, sobretot, cap a la caserna general d’operacions de l’Exèrcit de Mali que es troba instal·lada a l’aeroport de Sevaré, l’únic on poden aterrar avions de gran capacitat, indispensables per a una eventual reconquesta del nord. Aquí és quan França, sense esperar la crida d’auxili del president interí malià Dioncunda Traoré, decideix intervenir.
François Hollande ordena que les tropes d’elit de l’Exèrcit francès situades prèviament a Níger intervinguin immediatament. Transportades en avions Transall C-160 i amb el suport d’helicòpters de combat, aquestes tropes ataquen immediatament a les columnes islamistes i detenen en sec el seu avanç cap a Mopti i Bamako. Així comença l’operació Serval, amb la participació d’uns 2.500 soldats francesos calorosament acollits per una gran part de la població maliana.
L’objectiu declarat d’aquesta operació ha evolucionat al llarg dels dies. Abans de la seva engegada, François Hollande afirmava, tal com vam veure, que França no intervindria “en cap cas” (3). A l’haver intervingut finalment des del 11 de gener, el president va minimitzar l’abast de l’operació explicant que es tractava “essencialment de bloquejar la progressió cap al sud de terroristes criminals” i, factor determinant, de “protegir als aproximadament 6.000 residents francesos a Mali”.
Però després, el 18 de gener, François Hollande va reconèixer una intenció molt més ambiciosa: donar-se “el temps necessari perquè el terrorisme sigui vençut en aquesta part d’Àfrica”. Finalment, el 20 de gener, el ministre francès de Defensa va admetre clarament: “L’objectiu és la reconquesta total de Mali” (4).
En realitat, els veritables objectius de França romanen confusos. En efecte, París ha explicat que l’operació Serval no fa sinó respondre a una crida d’ajuda per part de Bamako. Però, atès que el Govern malià procedeix d’un cop d’estat, la seva legitimitat per a requerir ajuda és discutible (5). L’altre argument és que els salafistes de Ançar Dine apliquen la sharia a Tombuctú, destrueixen monuments antics i “tallen mans”. I que això és “intolerable”. Cert. Però, quan els salafistes es comporten d’aquesta manera simplement obeïxen a la doctrina wahabí que el “gran aliat d’Occident”, Aràbia Saudita, difon, amb l’ajuda de Qatar –país igualment wahabí–, en el conjunt del món musulmà, i particularment en el Sahel, a cop de milions d’euros. No obstant això, França té les millors relacions del món amb Aràbia Saudita i Qatar, que fins i tot són els seus aliats actualment a Síria per a donar suport als insurgents islamistes i salafistes.
La democràcia real està segrestada. Tenim una farsa anomenada “democràcia participativa” basada en un vot cada quatre anys. Una democràcia segrestada per la banca, la patronal, els lobbies mediàtics i els polítics al seu servei, un fet que ara es veu incrementat amb el segrest de la sobirania popular portat a terme per la Troica i els mercats financers i executat amb el consentiment i la col·laboració de la majoria dels partits polítics, contribuint entre tots a l’empobriment progressiu de la majoria de la població.
Comunicat de ATTAC CADTM Marroc sobre l’actual situació econòmica i social i la repressió que estan sofrint les mobilitzacions populars, denunciant l’ofensiva repressiva generalitzada del govern marroquí
En el començament de l’any 2013, estem presenciant al Marroc una escalada de repressió contra totes les formes de protesta social. Això es manifesta per intervencions salvatges contra les manifestacions i concentracions, la presó i enjudiciament de militants actius, la intimidació de tot tipus contra ells.
L’estat intenta establir un clima de terror i criminalitzar la resistència. Entre ells, el Moviment 20 de febrer (M20F) que advoca per la democràcia i la justícia social, les lluites sindicals per a la defensa dels assoliments obtinguts en el sector públic (educació, salut, justícia,…) i privat (mines, tèxtil, hostaleria, agricultura,…), els Diplomats en Atur pel seu dret al treball (continuen amb les seves accions diàries a Rabat a pesar de la feroç repressió).
Les mobilitzacions en defensa dels serveis públics, del dret a l’habitatge i contra l’alt cost de la vida en les ciutats sofreixen la mateixa sort. En les zones rurals, els seus habitants exigeixen infraestructures bàsiques que falten terriblement en regions aïllades. Les dones víctimes dels efectes desastrosos del sistema de microcrèdits i els immigrants subsaharians que sofrixen la repressió de les autoritats i el racisme també es mobilitzen i també pateixen la repressió, empresonament i judicis injusts.
Totes aquestes mobilitzacions reflecteixen el fracàs de les polítiques neoliberals i l’ofensiva repressiva de l’estat mostra la seva determinació de dur la càrrega de la crisi a les masses populars, sense vacil·lar a trepitjar la llibertat d’opinió i d’expressió i els drets humans.
Fallida de les opcions neoliberals en un context de crisi mundial del capitalisme
La crisi mundial ha posat en relleu el fracàs de les opcions neoliberals dictades per les institucions financeres i comercials internacionals. La dependència del nostre país cap a les grans potències és un símptoma d’aquest fracàs. De fet, el valor de les nostres exportacions cobreix només el 47% de les nostres importacions, finalitzant l’any 2012 amb un dèficit comercial de 200 bilions (24% del PIB).
Les polítiques d’obertura per a atreure inversió estrangera (IED) i els acords de lliure comerç destrueixen el teixit productiu nacional ja feble, provoquen acomiadaments i rebaixen salaris i redueixen els ingressos duaners.
La privatització de les grans empreses públiques rendibles i la delegació de la gestió dels serveis públics al capital privat contribueixen a la sortida de divises en forma de dividends. Resultat: les finances públiques estan esgotades i l’estat convertit en un recurs recurrent al deute.
Espiral del deute i l’austeritat
El deute públic (intern i extern) del Marroc va arribar a 583 bilions de DH (aproximadament el 70% del PIB) al setembre de 2012. El seu servei és de 108 bilions de DH. Si comparem el deute anual amb el pressupost per a l’educació (51 bilions), salut (12 bilions) o les inversions públiques (59 bilions), queda clar que cap desenvolupament econòmic i humà és possible sense la cancel·lació del deute. I aquesta és la nostra reivindicació.
Per desgràcia, l’estat fa entrar de ple al nostre país en la infernal espiral del deute. El préstec de 1 bilió d’euros el 2010 i de 1.5 milions de dòlars al desembre de 2012 confirma aquesta tendència. Mentrestant, el FMI amb la seva nova línia de precaució i liquiditat (LPL) dotada amb 6,2 bilions de dòlars, ens ha fixat els termes del pla d’austeritat a seguir. En el menú: congelació de salaris, disminució de la despesa pública en els sectors socials, desmantellament del sistema de subvencions dels productes bàsics i del sistema de pensions.
Són doncs les masses populars qui pagaran la crisi. Els impostos representen més del 63% dels ingressos de l’estat en la llei de Finances per a l’any 2013 i seran suportats principalment pels consumidors i els assalariats, mentre que la participació de les empreses privades i les llars riques romandrà baixa perquè gaudeixen d’exempcions fiscals, subvencions i accés a la terra a preus irrisoris.
L’estat intenta anticipar-se a les resistències obreres i populars que es desenvolupen en tots els fronts per la feroç repressió, i un acarnissament sobre totes les estructures combatives organitzades o no organitzades: M20F, sindicats, associacions de diplomats en atur, defensors dels drets humans, víctimes del sistema de microcrèdits, militants d’ATTAC, etc.
En aquest context, la nostra associació ATTAC CADTM Marroc:
– Condemna fortament aquesta onada de repressió i expressa la seva solidaritat amb les seves víctimes
– Exigeix l’alliberament de tots els presos polítics i solidaritat amb les seves famílies.
Des de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute (PACD) us volem convidar a conèixer i ser partíceps de la lluita contra la dictadura del Deute. Com sabeu, darrera de la imposició de les retallades i reformes neoliberals que erosionen els nostres drets dia rera dia, trobem la prioritat del pagament del deute. Des de la PACD considerem que hi ha evidències suficients per denunciar la il·legitimitat d’aquest deute i de les reformes i retallades que imposen a la població en nom de la deutecràcia. Per això hem iniciat un procés d’Auditoria Ciutadana del Deute. Però aquest procés necessita de la participació de moltes de vosaltres, de totes si és possible!
Tres, dos, un, zero. Les rebaixes ja són aquí. Ofertes, descomptes, % d’estalvi… ocupen aparadors de botigues i centres comercials. És el moment de comprar i comprar barat. Però, ¿és realment tan barat allò que comprem? Què s’amaga darrere de peces de vestir i aparells electrònics? Qui guanya i qui perd amb la nostra compra? Sovint el que sembla barat pot resultar molt car.
La crisi econòmica té dimensions mundials, però no afecta a tothom. De fet, hi ha qui segueix pastant una fortuna al marge de l’assalt a l’Estat del benestar que estem presenciant. Els números parlen per si mateixos. Els 100 personatges més rics del planeta van guanyar 241.000 milions de dòlars el 2012, el que equival a 183.000 milions d’euros. Què representa aquesta xifra? Doncs més del que Espanya gasta en pensions, atur, sanitat i prestacions socialsen un any.
Ecologistes en Acció demana l’arxiu de la causa contra 8 activistes per denunciar les activitats de CaixaBank
Al desembre de 2011, Ecologistes en Acció, com part del seu Congrés Confederal, va desplegar tres pancartes en la seu central de CaixaBank a Barcelona amb els textos “La Caixa arrasa el planeta”, “Justícia social i ambiental” i “Allibera’t de la banca”. En l’acció directa no violenta van participar unes 300 persones, de les quals, 8 van desplegar dues de les tres les pancartes. Aquestes 8 persones s’enfronten a la petició de 8 mesos de presó en l’actualitat.
L’acció va denunciar diversos fets sobradament contrastables. El primer tenia a veure amb la denúncia de l’enorme acumulació de poder polític i econòmic en el sector bancari, afirmant que són els bancs, part fonamental dels “mercats”, qui estan dictant avui el gruix de les polítiques públiques que executen els Governs. Per a això estan usant les cadenes del deute públic, contret en gran part per a rescatar als bancs i antigues caixes en el seu naufragi immobiliari.
El segon eix de crítica va partir de l’evidència que CaixaBank controla partde les accions d’empreses espanyoles transnacionals d’enorme rellevància en els sectors energètic, de l’aigua i de les infraestructures. Parlem d’empreses amb polítiques ambientals i socials molt agressives, tant en el nostre país com en altres països del Sud: Agbar, Repsol, Gas Natural – Fenosa o Abertis. Solament per posar alguns exemples: Agbar està restringint l’accés a l’aigua potable a importants sectors socials en diversos llocs d’Amèrica Llatina; Repsol té camps petroliers en llocs d’altíssima biodiversitat; Gas Natural – Fenosa basa el seu negoci en els combustibles fòssils, els principals responsables de l’escalfament global; o Abertis està construint autopistes en tot el món que estan servint per a expandir un model urbanístic fortament depredador del territori.
La tercera línia de denúncia va tenir a veure amb l’aposta de CaixaBank, abans La Caixa, per l’especulació urbanística. Són centenars les urbanitzacions en tot l’Estat finançades per La Caixa, moltes d’elles convertides avui en actius tòxics, el que ha dut a CaixaBank a haver d’aprovisionar més de 2.500 milions d’euros per a la seva cartera de crèdit immobiliari. Altre exemple clar és la seva aposta per la polèmica Torre de Cajasol a Sevilla.
Finalment, l’acció també va denunciar que, malgrat tot això, CaixaBank està rebent generoses ajudes públiques per a la seva expansió, amb les quals s’ha convertit en el primer banc de l’Estat espanyol amb 342.618 milions d’euros en actius, per davant del BBVA i del Santander. Tal és el cas de la seva adquisició de Banca Cívica, que rebut 977 milions d’euros d’ajudes públiques; o la recent del Banc de València, amb 5.500 milions de diners que engrosseix el dèficit públic. A més, la filial de CaixaBank, Criteria, evadeix imposats mitjançant l’ús de paradisos fiscals.
És cert que Ecologistes en Acció podia haver escollit un altre mitjà per a comunicar les seves crítiques a l’entitat. Probablement hagués estat més efectiu que hagués pagat anuncis en els mitjans de comunicació de masses, com fa CaixaBank. No obstant això és obvi que Ecologistes en Acció, ni cap altre moviment social, té la capacitat econòmica per a fer-lo. Mentre el sistema democràtic actual segueixi discriminant en la possibilitat de comunicació social en funció de la capacitat econòmica, accions com la de desembre de 2011 en la seu central de CaixaBank tindran tota la legitimitat.
Amb aquesta acció, Ecologistes en Acció simplement segueix la senda de milers de persones que han realitzat accions de desobediència civil i que avui les nostres societats reconeixen per la seva labor en l’avanç cap a la justícia social i ambiental. Persones que van decidir enfrontar-se a sistemes injusts per aconseguir i/o mantenir drets i llibertats socials. La discriminació en l’ús de l’aparell judicial a favor del poder establert no és nova: mentre que les persones i/o entitats vinculades a les elits polític-financeres disposen de mitjans possibles per a evadir sancions (penals o econòmiques) -quan no se’ls indulta-, a les persones que protesten per a denunciar un ordre injust se’ls aplica amb tota la duresa.
Per tot plegat, les organitzacions sotasignants considerem que l’acció per la qual es demana 8 mesos de presó a cadascun dels 8 activistes va ser una acció legítima que mereix l’arxiu de la causa.
Els col·lectius i organitzacions que vulguin signar aquest manifest, envieu un correu amb el nom de la vostra organització i correu de contacte a Jaume Grau (naturaleza@nullecologistasenaccion.org) o bé ompliu el formulari a http://www.ecologistasenaccion.org/article24721.html
Ecologistes en Acció
Vídeo de l’acció:
http://www.youtube.com/watch?v=kKlS_Ulpz3w&feature=player_embedded
Més informació:
