Després del cop d’estat de l’exèrcit contra els Germans Musulmans, Egipte no ha deixat de ser un formiguer de protestes, sobretot per part de les faccions amb més poder, que es disputen l’hegemonia. No obstant això, en els marges de la batalla entre els generals i els islamistes, segueixen fent treball de base molts grups laics i d’esquerres que tracten de guanyar el seu espai.
Mohammed Azz, estudiant de ciències a Alexandria, milita en el moviment anarquista. Creu que un dels majors errors de l’esquerra és haver cedit l’espai del carrer i el treball en els barris, als islamistes. Azz defensa que l’esperit revolucionari perdut es pot recuperar des de la base social.
– En quina situació es troben els carrers a Egipte després de les últimes turbulències polítiques?
En aquests moments hi ha tant manifestacions en suport als Germans Musulmans com altres en suport a l’exèrcit. Encara que és cert que les manifestacions que donen suport a Mursi es produeixen amb més freqüència, gairebé diàriament. Els Germans Musulmans tenen guanyada la batalla del carrer. Quant a la resta de forces polítiques del país, no veuen la utilitat de marxar en els carrers en aquest moment i prefereixen reunir-se amb l’exèrcit.
– En aquest context, quin paper juga l’esquerra i, en concret, el moviment anarquista?
Aquí cal fer distincions: una esquerra que dóna suport al règim i només busca quotes de poder i, d’altra banda, una altra que està a peu de carrer i que tracta de construir una base popular. Quant al moviment en el qual milito, els anarquistes, seguim el mateix camí, és a dir, intentem construir relacions socials entre els diferents barris perquè actuïn conjuntament. També desenvolupem la nostra activitat amb els treballadors i els animem que formin els seus propis sindicats. El pitjor que ha fet l’esquerra és deixar-li els barris als Germans Musulmans.
– Teniu algun contacte amb altres organitzacions a nivell internacional?
Sí, intercanviem punts de vista amb moviments d’altres països, parlem amb ells del que passa a Egipte perquè en els mitjans de comunicació no parlen des d’una visió anarquista. El nostre discurs no està representat en ells. Quan vaig ser detingut al costat de tres companys rebíem el suport de col·lectius anarquistes de Colòmbia, França i altres països. A més, intentem crear xarxes de solidaritat i coordinació entre els anarquistes del mediterrani en general.
– Atès que dur a la pràctica polítiques anarquistes en aquests moments sembla totalment inviable, quin és la vostra estratègia?
Actualment nosaltres no podem esperar que s’apliqui un model anarquista, però sí s’han donat casos d’autogestió en diverses zones. Això sí, ningú els identifica com anarquisme, ja que no saben el que és aquest concepte. En moltes zones rurals i barris populars, la gent ha construït carreteres i ha engegat mitjans de transport, convençuts que el seu treball és per a la totalitat de la població.
– I veieu viable assolir un Estat laic a curt termini?
És difícil que hi hagi un sistema laic a Egipte encara que entre les classes mitja i burgesa sí que hi ha una cultura laica, inspirada pel model europeu. Aquestes capes de la població sempre han volgut aplicar el que veuen a Europa. No obstant això, els Germans Musulmans han guanyat terreny i han usat la religió per a fer política, pel que cada vegada en major mesura ha passat a ser l’eix en la vida de molta gent. La mateixa constitució no permet un Estat laic, i hi ha molta gent que aprofita això per a mantenir a ratlla a la població laica.
– Com us heu posicionat enfront del cop d’estat?
Mai hem donat suport a cap de les forces polítiques que s’estan enfrontant actualment. Per a nosaltres, no hi ha diferència entre els Germans Musulmans i l’exèrcit. Estem en contra del cop d’estat però al mateix temps no considerem legítimes les polítiques dels Germans Musulmans. No estarem contents si Mohamed Mursi torna, igual que no ho estarem si el general Abdul Fatah al-Sisi es converteix en president. Nosaltres treballem amb els de baix.
– Però l’exèrcit ha portat a terme una dura repressió.
Ha estat l’exèrcit el que va facilitar que els Germans Musulmans arribessin al poder. L’exèrcit els va permetre usar eslògans religiosos durant la seva campanya electoral, va donar el seu programa per a aconseguir victòries polítiques i després els va tirar. No donem suport la violència entre cap dels dos bàndols, la qual fa que la joventut s’oblidi les seves reivindicacions polítiques i socials. La repressió en el Caire no es pot justificar. No obstant això, la violència forma part del conflicte polític. Quan es produeix un canvi en la forma política, sol haver-hi enfrontaments i ferits. Nosaltres volem parar la violència, però no tenim força per a fer-lo.
– Mubarak va dir recentment en un enregistrament d’àudio que el pròxim president egipci ha de ser de l’exèrcit.
Encara que el president pertanyi a l’exèrcit o a un partit civil, l’exèrcit sempre acaba controlant el poder. En els temps de Mubarak havia cert equilibri entre l’exèrcit i l’estat. Cadascun mantenia els seus interessos. No importa que el pròxim president sigui dels militars, ja que tot el país està “militaritzat”. A Al-Sisi no li convé presentar-se a les eleccions perquè perdria la legitimitat i inviolabilitat que li ofereix l’exèrcit. És millor seguir sent de l’exèrcit i controlar al govern que estigui en el poder, igual que han fet amb Mursi.
– I en mig d’aquests canvis, quin és la situació de la dona en els moviments de protesta?
Les dones estan presents en la política i en les mobilitzacions socials però segueix havent una desigualtat quant a participació. És una tendència que trobem sobretot en algunes agrupacions islamistes conservadores. La nostra societat segueix sent masclista, i s’assenta sobre la idea que la dona té dos llocs: la casa o el treball. És a dir, la dona no està feta per a la política. El 40% de les famílies egípcies són mantingudes amb el salari de la dona. Per tant, és cert que la dona ha guanyat drets laborals. El dolent és que fins i tot en alguns espais laics se segueix tractant a la dona com una propietat.
Després de la revolució, van sorgir diversos grups feministes contra l’assetjament, que es produïa públicament, fins i tot en les mobilitzacions. Van arribar a convocar una manifestació de dones en el Caire amb ganivets en les seves mans, amb els quals amenaçaven als assetjadors de manera simbòlica. Ara hi ha grups que s’enfronten a l’assetjament amb participació masculina inclosa.
– I arribats a aquest punt, on veus la solució?
Els problemes polítics que tenim ara sorgeixen d’uns altres de tipus econòmic i social. En la societat egípcia hi ha violència, però és normal en un país pobre. La solució és destruir tot el règim, les eleccions que se celebraran en breu no canviaran res. Egipte és un pastís i cadascú està demanant la seva part. Els països del Golf tenen interessos en el país. Qatar dóna suport als Germans Musulmans, Aràbia Saudita als salafistes i a Mubarak. I Estats Units als militars, ja que l’exèrcit és l’únic organisme que assegura l’estabilitat del règim i la continuïtat de les inversions americanes. Els saudites rebutgen als Germans Musulmans per a evitar qualsevol canvi en el seu propi país. Si a Egipte governen els Germans Musulmans influirà.
– Mirant enrere, ha portat la revolució coses bones?
No. Si poguéssim tornar enrere en el temps proposaria tenir un programa amb objectius clars i concrets, que ara per ara -siguem sincers- seguim sense tenir. Va haver´hi una part que va aprofitar les mobilitzacions en el carrer per als seus propis interessos. A diferència nostra, els Germans Musulmans han guanyat la força popular perquè tenien un programa, i apel·laven a uns canvis concrets. A més, gent bé posicionada econòmicament han donat suport a aquests grups per a seguir mantenint els seus interessos. Al final, aquestes organitzacions grans es van apropiar de la revolució. Nosaltres no teníem la maduresa necessària per a proposar un programa.
* Entrevista extreta de La Marea
