El diumenge 22 de setembre, Nejib Abidi, Yahya Dridi, Abdallah Yahya, Slim Abida, Mahmoud Ayed i Skander Ben Abid, tots joves, tots músics, cineastes, artistes i activistes, tots ells compromesos en la lluita contra la dictadura de Ben Ali i ara en el combat en favor d’una veritable democràcia, van ser detinguts mentre treballaven en l’última pel·lícula de Nejib. L’acusació formal és la de “consum de substàncies il·lícites”, un delicte que el codi penal vigent castiga amb altíssimes penes de presó.
Curiosament, en la vesprada de la detenció a Nejib Abidi li havien robat de casa els discos durs que contenien tot el material brut del seu documental. De què tractava aquest documental? Del “tràfic de la mort” -per utilitzar una expressió de Dali Ghazi-: és a dir, del contraban d’homes en el Mediterrani, una pràctica que implica almenys tres parts -el traficant, el govern local i els països anomenats “d’acollida”- i que ha fet desaparèixer en el mar desenes, centenars, potser milers de tunisians i subsaharians en els últims anys.
Qualssevol que siguin els veritables motius d’aquesta detenció, el que és indubtable és que s’està utilitzant un “delicte comú” per a retirar de la circulació, com en temps del dictador Ben Ali, a joves que molesten per la seva sensibilitat social i compromís polític. Això és molt greu. Però no menys greu -doncs és la seva condició- és que dos anys i mig després de les jornades revolucionàries de gener de 2011 segueixi existint la llei que permet aquest abús. De fet, dos anys i mig després segueixen les mateixes lleis, els mateixos jutges i la mateixa policia. De qui són instrument? Del Ministeri de l’Interior i del partit Ennahda? Tenen la seva pròpia agenda? Suren les fràgils institucions polítiques tunisianes sobre una fosca taca de petroli que creua per sota de gairebé tots els partits i gairebé totes les institucions de l’Estat?
Després de l’assassinat el passat 25 de juliol de Mohamed Brahmi, diputat del Front Popular, Tunísia s’està enfangat en una crisi que segueix paralitzant el país. Aquest criminal atemptat, coincident amb el cop militar a Egipte, va projectar l’ombra del descarrilament democràtic sobre la transició tunisiana: ja temptada pel model egipci, l’oposició va cavalcar una còlera justa per a donar un salt en el buit. El Front Popular, que fins a llavors s’havia mantingut equidistant entre la dreta islamista i la dreta laica, va cedir als cants de sirena dels fulul de l’antic règim i es va unir a Unió per Tunísia, la coalició liderada pel bourguibista Caid Essebsi, per a formar -a l’egípcia- el Front de Salvació Nacional entorn d’un programa de mínims: destitució del govern, dissolució de l’Assemblea Constituent, formació d’un gabinet i un consell “d’experts” que -respectivament- gestionin la transició i redactin una constitució “veritablement democràtica”. Un tibant pols de mobilitzacions en els carrers, al costat de la invocació més o menys explícita d’una intervenció militar i la retirada de 70 diputats del Parlament, van dur a l’agost a Ben Jaafer, el seu president, a suspendre les sessions de l’Assemblea. Des de llavors el país està encallat en una espècie de gelatina densa i tremolosa en la qual qualsevol nou cop pot tirar per terra aquest fràgil i esperançador procés.
En lloc de l’exèrcit, a Tunísia ha intervingut el sindicat UGTT, un Estat dintre de l’Estat, més pragmàtic que ideològic, per a fer una proposta de solució que passa per conservar l’Assemblea Constituent però lliurar el govern, fins a les eleccions, a un grup “d’independents”; és a dir, a l’oposició. S’ha constituït un “quartet” mediador del que, al costat del sindicat, formen part UTICA (l’associació empresarial tunisiana), l’Ordre d’Advocats i la Lliga de DDHH. El Front Nacional de Salvació, amb un peu en la raó i altre en el buit, treballa clarament amb “el quartet” per a derrocar el govern.
La “troica” en el poder, amb els islamistes de Ennahda al capdavant, han acceptat el diàleg, però posen condicions a la proposta: estan disposats a deixar el govern abans de les eleccions, però no abans de l’aprovació de la Constitució, l’últim esborrany de la qual estava ja llest per al debat abans del 25 de juliol. La qüestió és aquesta: govern i oposició es disputen els “càrrecs” que hauran de preparar les eleccions; és a dir, es disputen un aparell d’Estat que ningú sap qui domina en realitat ni a quins interessos serveix.
Mentre, sense Constitució, sense “llei de justícia transicional”, sense depuració de l’aparell judicial i de la policia, es manté de facto la legalitat de la dictadura, mentre els mitjans d’informació, en mans de l’oposició, demonitzen a un govern que ha fet bastant per si sol per a degradar-se. El precedent d’Egipte hauria de servir, en qualsevol cas, almenys a l’esquerra, per a mesurar els riscos d’obsessionar-se amb la omnipotència dels islamistes i la seva presumpta apropiació de totes les brides i totes les tecles de l’Estat.
A l’impasse institucional, que permet detenir a activistes i artistes compromesos per fumar-se uns porros, s’afegix la devastadora situació econòmica del país. Doncs bé, a través del “quartet” negociador i del propi Front de Salvació, l’esquerra ha acceptat no només perllongar la legalitat de la dictadura, útil per a la dreta islamista i per a la dreta laica, sinó també renunciar d’alguna manera al seu programa social i econòmic. UTICA, la patronal tunisiana, membre del “quartet” negociador i un dels nervis centrals de la Unió per Tunísia, la coalició dretana a la qual s’ha unit el Front Popular per a enderrocar el govern, acaba de presentar les seves propostes per a sortir de la crisi econòmica. Entre elles, podem citar la criminalització de tota acció que posi en perill el lliure “comerç” o “pertorbi la vida econòmica”, el restabliment del sistema de subcontrates i d’ocupació precària, la congelació salarial, la condemna de vagues i protestes que posin en perill la viabilitat d’una empresa, el finançament públic de les companyies privades amenaçades per la crisi i la persecució de totes les formes de comerç paral·lel. Cal assenyalar que és un programa que Ennahda, partit islamista neoliberal, compartiria de bon grat amb UTICA, però per això mateix cabria esperar que el Front Popular no sacrifiqués les seves lluites socials als virtuals avantatges d’una baralla política que fragilitza les petites conquestes democràtiques de la revolució i en la qual només pot sortir perdent.
A Tunísia, com a Espanya, es lluita per assentar un veritable Estat de Dret (pensem en els activistes gallecs condemnats a penes delirants) i una veritable democràcia que permeti al mateix temps expressar les pròpies idees i gestionar els propis recursos. Res d’això serà possible mentre segueixi vigent de facto la legalitat de la dictadura i l’economia de la dictadura. Sense constitució, sense lleis, sense Assemblea, aquest buit gelatinós s’omple de baixa política: dreceres, conspiracions, negociacions en l’ombra, cops amagats o potencials de tots els que, dintre i fora de Tunísia, segueixen pensant en Egipte, malgrat tots els seus horrors, com la “veritable democràcia” i la “veritable revolució”.
(*) Santiago Albar Rico és escriptor i filòsof, expert en els païsosdel Magrib.
