Tot d’una sona el timbre de la porta i el món s’acaba. O s’extingeix la vida quan la humiliació i la desesperació es fan insuportables.

Com li va passar a en Pep a l’Hospitalet el novembre del 2010. O a Isabel, minusvàlida, a Màlaga el juliol passat. O el jove a Las Palmas fa un mes. O a José Miguel a Granada l’endemà passat. O a Amaia Egaña a Barakaldo fa una setmana, el suïcidi que més impacte, potser perquè era amiga de Patxi López. Reguitzell individual que fa un drama col · lectiu, de vides destrossades i nens al carrer.

Per centenars de milers. Des del 2007 s’han produït unes 400.000 “execucions hipotecàries” (curiós terme). Actualment, 500 al dia. Com les conseqüències arriben també als que van avalar la hipoteca, s’avalua en dos milions els afectats i es podrien doblar en els dos pròxims anys. Expressió flagrant de la decisió d’un sistema immobiliari-financer: dos milions potencialment al carrer i un milió i mig d’habitatges buits. Però a més es tracta de culpar les víctimes: per què signar?, es diu. El llibre d’Ada Colau i Adrià Alemany “Vides hipotecades”, que es troba a la xarxa, proporciona dades i explica el mecanisme.

La bombolla immobiliària es va acarnissar amb una política econòmica irresponsable afavorint la construcció sense mesura i el crèdit amb interessos variables i sense controls de solvència. Aznar va iniciar la bombolla amb la llei del sòl de 1996 i Zapatero no va canviar res perquè compartien el model de créixer i crear ocupació sense creixement de productivitat.

I com els lloguers eren cars i escassos, la gent va ser receptiva a la seducció dels financers en els que confiaven i que els van seguir col·locant, seguint ordres de dalt, hipoteques d’alt risc, accions preferents i altres perles properes a l’estafa. Tot se sostenia sobre la hipòtesi infundada de creixement etern, els preus d’habitatge pujarien sempre i la gent tindria feina per pagar. La meitat dels desnonats està a l’atur avui dia, i encara que el 36% té contracte laboral, un 30% no va poder assumir el pagament per l’augment de la quota, i un altre 20% atribueix el problema a una separació: danys col·laterals de vides que es programen financerament oblidant-se de la vida.

La iniquitat d’un model financer-immobiliari que succiona als seus clients i després els desnona s’accentua a Espanya en contrast amb Europa i EUA per una llei de 1909 que no es va canviar i que és una llei de préstec, no d’hipoteca en el sentit internacional. En altres països, quan no pots pagar perds la casa i punt. Però aquí et prenen la casa, la valoren en un 60% del preu, augmenten despeses legals i et endeutes per sempre. I es fa difícil trobar feina, llogar un pis o demanar crèdit.

Es crea una subclasse social i una subhumanitat psicològicament danyada.