Mentre que les rebel·lions de la “primavera àrab” es multipliquen des de gener de 2011 de manera espectacular en el Magrib i Machrek, Algèria sembla romandre a part. Certament, des de fa diversos anys, els motins són gairebé diaris, en totes les províncies: per l’accés a l’allotjament o a l’ocupació, contra el mal estat de les infraestructures, contra la hogra (menyspreu) de les autoritats. Certament, els actes de desesperació es multipliquen, com les desenes de temptatives de immolacions amb foc constatades des de l’acte tràgic del jove tuneisià Mohamed Bouazizi, el 17 de desembre de 2010, en l’origen de la “revolució popular”. Però res comparable a les immenses manifestacions de Tunis o El Caire, que van obligar als dèspotes Ben Ali i Moubarak a la dimissió, o a l’aixecament de la població libia contra el tirà Mouammar Kadhafi o a les rebel·lions massives d’Iemen i Bahrain.
L’exemple mobilitzador dels sindicats autònoms
Des de febrer de 2011, les temptatives de mobilització de la nova Coordinació nacional per al canvi i la democràcia (CNCD), barrejant militants sincers i representants de partits polítics amb interessos particulars, només van tenir un fort eco popular limitat. Van ser metòdica i fàcilment reprimides pels caps de la policia política (DRS), autèntics posseïdors del poder. I l’aliança improbable que presidia aquesta iniciativa va esclatar ràpidament, els militants dels drets humans (representats per Lliga algeriana de defensa dels drets humans que presideix Bouchachi) i els sindicats autònoms de la funció pública reprenien amb molta raó la seva llibertat d’acció.
Però aquest fosc quadre no ha d’ocultar una altra realitat: les permanents manipulacions i activitats de desinformació de la DRS no aconsegueixen trencar l’eficàcia, encara molt mal reconeguda pels mitjans de comunicació, del treball obstinat dels sindicats autònoms. Des de fa una desena d’anys, aquests sindicats (en la primera fila dels quals està el SNAPAP) s’han convertit progressivament en la principal força organitzada de conflicte amb el poder del règim militar algerià – un “règim militar” en efecte, ja que el President Abdelaziz Bouteflika no és, des de la seva elecció fraudulenta el 1999, més que una marioneta que assumeix la façana d’un poder controlat realment pel general Mohamed “Tewfik” Médiène, el cap de la DRS des de fa més de vint anys.
En l’ensenyament i el sector de la salut, en particular, els sindicats autònoms han conduït aquests últims anys nombroses vagues, sovint d’una gran amplitud, per a fer valer els drets dels treballadors, començant pel de un salari digne. Si així han pogut arrencar concessions de vegades significatives, aquestes romanen lluny dels objectius i segueixen sent permanentment l’objecte de la repressió i l’assetjament del poder.
En l’actualitat, el SNAPAP aporta el seu suport i els seus mitjans a l’organització de dos moviments de conflicte originals en el país, moviments resultants d’una joventut completament precaritzada.
D’una banda, el dels estudiants que rebutgen les organitzacions fantasmes ja existents i es constitueixen des de febrer de 2011 en una coordinació autònoma destinada a denunciar les condicions d’estudi i l’absència total de sortides professionals.
Per altra banda, el dels joves desocupats, que s’organitzen de la mateixa forma i multipliquen les reunions, en el marc del Comitè nacional per a la defensa dels drets dels desocupats (CNDDC), recentment creat amb el ple suport dels autònoms.
El CISA desitja doncs reafirmar la seva plena solidaritat amb aquests valents combats. Però també destacar la seva importància principal en una societat algeriana on segueixen sent tan rars els moviments organitzats i independents, i en condicions d’estructurar millor les mil formes de rebel·lió contra un poder que utilitza les pitjors manipulacions per a destruir-los.
La rebel·lió dels treballadors petrolífers del Sàhara
Des del 27 de febrer, la vaga dels treballadors de Sonatrach continua a pesar de les promeses de l’empresa de respondre favorablement a les seves reivindicacions en un termini de tres setmanes. El moviment s’ha anat estenent fins a arribar a sis centres de producció de Sonatrach en el sud del país que són afectades pel moviment de vaga: Stah, Hassi Messaoud, Rhourde Enouss, Hamra, Picadero Fouy Tabankort (TFT) i Ued Noumer.
Diversos centenars de treballadors van observar una vaga de fam, negant-se a acudir als menjadors per a donar suport les seves reivindicacions. Aquest moviment de vaga es va desencadenar després de la signatura del conveni de branca hidrocarburs el 23 de febrer de 2011 per part de la UGTA al marge dels treballadors, la qual cosa ha motivat la retirada de confiança al sindicat nacional de Sonatrach i a les seccions sindicals de la UGTA i l’elecció de representants directes en assemblees per a negociar les reivindicacions dels treballadors.
Per la seva banda, l’empresa, a pesar d’acceptar la negociació amb els representants triats pels treballadors, ha imposat la presència de la UGTA en les mateixes, deixant clar que la UGTA és el sindicat de l’empresa, no dels treballadors, i ha donat un termini de tres setmanes per a respondre al conjunt de les reivindicacions, havent ja acceptat algunes d’elles.
És per això que el CISA desitja també destacar l’important esdeveniment que constituïx la recent mobilització dels treballadors de Sonatrach, l’empresa nacional d’explotació dels hidrocarburs, en les zones saharianes on s’extreuen el gas i el petroli, les principals riqueses del país (98% de les exportacions i 60% del pressupost de l’Estat). Fins a llavors, els múltiples llocs d’explotació, administrats per Sonatrach juntament amb empreses multinacionals americanes i europees, eren des de fa dècades zones sense drets socials i sindicals, on els treballadors algerians sofreixen condicions de treball especialment dures, per a salaris molt escassos i baixos.
Els militants dels sindicats autònoms de la funció pública, l’exemple de la qual ha inspirat clarament aquesta mobilització, ens han comunicat referent a això la informació, recollida per alguns periòdics algerians, que desitgem indicar aquí. El dijous 3 de març, més mil de treballadors de l’important jaciment de gas de Hassi R’ mel s’han concentrat davant la Direcció regional de Sonatrach. Reclamen un augment del 100% del salari bàsic i una revaloració de la indemnització de zona i les condicions de vida (IZCV), que romanen calculades sobre la base d’un salari mínim mensual de 6.800 dinars, mentre que aquest és de 15.000 dinars (o sigui 150 euros, ell mateix nivell ridículament baix respecte al cost de la vida). Ídem per a la “prima de perillositat”, d’un nivell ridícul (800 a 2.400 dinares al mes) i la “indemnització de treball molest”, mentre que els petroliers treballen cada dia en condicions perilloses.
Els militants sindicalistes independents han distribuït als treballadors de Sonatrach una crida a la mobilització, titulat “Aturem la hogra”, que afirma en concret: “En el moment que tots els sectors d’activitat coneixen augments de salaris consegüents, els responsables de l’empresa Sonatrach segueixen ignorant les preocupacions principals dels seus treballadors mostrant un menyspreu i un silenci absolut de complicitat amb el sindicat UGTA. Aquest últim s’ha desentès de les seves obligacions, donant prioritat als seus interessos i privilegis en detriment dels drets legítims dels treballadors. Ara com ara, llancem un advertiment a l’empresa, va explicar a la premsa algeriana un dels dirigents del moviment. Però si els responsables a Alger segueixen fent oïdes sordes, convocarem una vaga de fam general. És l’única manera que ens queda per a fer-nos escoltar”.
Els quadres de Sonatrach que treballen en les zones saharianes no s’han quedat quiets. Van començar a mobilitzar-se en diversos llocs, com Stah en In Amenes (Illizi), on un sindicalista “autònom” ha declarat: “Tenim un salari lamentable comparativament al dels estrangers. Tenim el mateix treball, però nosaltres, algerians, som pagats a 500 euros al mes, mentre que els salaris dels estrangers arriben a de vegades els 10.000 euros. ” I un altre precisa: “Assistim en aquests últims anys a l’agreujament d’alguns mals tal com passa amb el estres. Tenim un 40% del nostre personal que sofreix de malalties cròniques, una xifra que és molt sensible al meu entendre. Hi ha sobretot diabètics, hipertensos i cardíacs. Després de vint a vint-i-cinc anys de treball en un mitjà tan estressant, hi ha pocs que puguin sortir indemnes d’allí”.
Aquesta rebel·lió i aquestes mobilitzacions són segurament menys espectaculars que les que sacsegen des de fa tres mesos una bona part dels països àrabs. Però són sense precedents a aquesta escala i es refereixen al cor de l’economia algeriana, als hidrocarburs, que és també el d’un poder que acapara aquestes riqueses sobre l’esquena del poble i que està disposat a tot per a conservar-les. És segurament en el Sahara, més que en les magres manifestacions de carrer algerianes, propenses a totes les manipulacions de la DRS, on germina avui el veritable vent de còlera que pot amenaçar el poder dels generals d’Alger.
I per això el CISA es proposa donar a conèixer aquestes lluites encara tan poc mediatitzades i demana totes les organitzacions sindicals europees expressar la seva solidaritat activa amb els treballadors de Sonatrach i els sindicats autònoms algerians.
Comitè Internacional de suport al sindicalisme autònom algerià (CISA), comitè del qual forma part la CGT
Traducció: Equip de treball per al nord d’Àfrica de la S. de RR. II, de la CGT
