250 treballadors de Sitel, una subcontrata d’Ono per a operacions de telemarqueting, van ser avisats el 29 de gener, quan es dirigirien als seus llocs de treball, que havien estat acomiadats. El motiu que va al·legar l’empresa és que s’havia acabat l’obra per la qual estaven contractats. El comitè d’empresa, no obstant això, considera que el desmantellament de la plaça està relacionat amb la deslocalització de la mateixa i el seu trasllat a Sudamèrica. El mateix dia, diversos articles en internet glossaven un grafiti que havia aparegut en un mur de La Laguna (Tenerife): “Violència és cobrar 600 euros”. La taxa d’atur de les Illes Canàries és, juntament amb la d’Andalusia, la més alta de l’Estat. En ambdós casos supera el 15%, dos punts per sobre de la mitjana de l’Estat espanyol, capdavanter de l’atur de la UE, amb una taxa del 13,9%.

Aneguets lletjos

Juan Carlos, de la coordinadora de Barakaldo Berri-Otxoak, ha explicat a DIAGONAL que la pujada de l’atur en la seva ciutat (d’un 34% en l’últim any) posa en relleu el pas d’un tipus d’ocupació lligada a la indústria pesada al model de contractes temporals, el que suposa que la situació dels acomiadats sigui pitjor ara que en anteriors crisis: “Aquí no es produïxen expedients de regulació d’ocupació, sinó que directament a tota aquesta gent que depèn del sector serveis no se li renova”.

Abel Izquierdo, de l’Assemblea de Desocupats de Plasencia (Extremadura), denúncia que persones “que fa poc tenien un treball” avui han d’acudir als menjadors socials o rebuscar en els contenidors.

Els economistes Bibiana Medialdea i Nacho Álvarez alertaven en el seu estudi “Ajustament neoliberal i pobresa salarial: els “working poor” en la Unió Europea”, de la significativa pèrdua de pes dels ingressos en el Producte Interior Brut (PIB): “El 1975, quan les rendes laborals van assolir la seva major quota de riquesa, la participació [del total dels salaris en el PIB europeu] era del 70%”. Segons la Comissió Europea, el 2007, el conjunt dels salaris representava només el 54,5% del PIB espanyol.

L’equació que tradicionalment identificava el treball amb la sortida de la pobresa va ser desmantellada amb la implantació del model precari. Així, segons denunciaven Medialdea i Álvarez el 2005: “el 33% dels pobres europeus treballa amb contracte legal i a jornada completa”.

Com exposa a aquest periòdic Ángel Luis García, secretari d’acció sindical de la Confederació General del Treball (CGT), “a l’Estat espanyol el model de relacions laborals actual es basa en la necessitat de treballadors amb contractes temporals, contractats barats i acomiadaments barats. Només cal recordar que en l’últim semestre de 2008 el 87% de les noves contractacions ho van ser en condicions de temporalitat”.

Per la seva banda, el catedràtic Vicenç Navarro tem que els actors principals del credo liberal emprin fórmules per a reduir l’atur que redundin en noves desregulacions del mercat i en la reducció de la protecció social. Per contra, les solucions a aquests talusos, precarietat i atur, passen, segons Navarro, per l’augment en despesa pública “en activitats que crein ocupació, tals com infraestructures físiques i humanes (transports, energies renovables i educació) i en serveis públics (com sanitat, escoles d’infància i serveis de dependència)”.

Per a l’Institut de Ciències Econòmiques i de la Autogestió (ICEA) la major vulnerabilitat dels desocupats pel que fa a crisis anteriors es deu a la manera que l’atur és utilitzat: “Al costat de la precarietat laboral (promoguda per les diferents reformes laborals), l’atur es converteix en un arma de control de la classe treballadora en mans dels empresaris”. D’aquesta manera, un dels objectius amb que s’utilitza la dada de l’atur és augmentar la flexibilitat i situar als treballadors en una “feble posició negociadora” enfront de la classe empresarial.

Segons Ángel Luis García queda la sensació que “aquesta és una crisi pactada, executada per a acabar retallant i netejant tot això que les multinacionals en realitat desitgen: que és augmentar de manera exponencial els beneficis sense cost de drets laborals, retallant drets aconseguits a sang i foc durant els últims cent anys”.

Organitzar-se o agonitzar

Juan Carlos, de Berri-Otxoak, considera que un dels objectius de les assemblees és treure a precaris i desocupats de la dinàmica competitiva impulsada pel model neoliberal. “Les oficines funcionen perquè coneixem qui s’ha quedat a l’atur. On hi ha una dada nosaltres li posem un nom, uns cognoms, una situació i un barri”, declara.

Juan Carlos considera que els grups d’aturats han d’organitzar-se en dos fronts: d’una banda poden ajudar de manera individual a les persones que necessiten assistència i assessorament; per un altre, col·laboren en la creació d’un front des del qual incidir en les decisions de les autoritats locals i autonòmiques: “La gent que ve sap que no s’acosta a Càrites. Sap que ha de ser subjecte actiu de la seva lluita, però també que no estarà sola”. En aquesta línia de l’acció concreta, un dels objectius prioritaris de les assemblees és postergar els desnonaments i les expulsions fulminants d’inquilins.

Diego Oliva, de l’Assemblea de Desocupats de Granada, convida a aquelles persones que estiguin en tràmits de ser embargades que s’assessorin –amb el suport d’advocats, taxadors i notaris– a l’oficina que han obert per a retardar fins a sis anys els embargaments, i fins i tot anular crèdits abusius.

Un altre dels aspectes en el qual posen l’accent és vigilar la correcta gestió del Pla I, anunciat pel govern com mesura correctora per a combatre l’atur des de les administracions. Oliva exigeix que la contractació d’aturats no es produeixi a través d’empreses intermediàries: “Volem que l’Ajuntament contracti directament, que no hi hagi beneficis industrials per a ningú”.

Pablo Elorduy, Diagonal núm. 95

diagonalperiodico.net/spip.php?article7278