Algú sap realment què és el banc dolent?
Qui no sàpiga respondre, que no es preocupi. La pregunta té parany. La denominada societat de gestió d’actius procedents de la reestructuració bancària (SAREB), ni és un banc (manca de llicència com a tal), ni, com gairebé res en la vida, és dolent en si mateix (tot depèn de per a qui). Li diem banc dolent simplement perquè així és com ha decidit denominar-li tant la premsa generalista com la premsa econòmica especialitzada. Es tracta d’una traducció d’experiments similars (que no iguals) que s’han donat en l’estranger i que es van denominar en termes genèrics com “bad bank” per incloure actius problemàtics provinents d’entitats de crèdit (l’irlandès NAMA és una de les últimes experiències).
Si no és un banc, què és llavors la SAREB?
Aquesta senzilla pregunta no té una sola resposta sinó vàries, però n’hi ha prou amb dues aproximacions relatives al seu origen i a la seva rellevància en termes econòmics:
És el fruit d’un dels compromisos assumits pel govern espanyol en el “Memorandum of Understanding” signat amb Europa el passat 20 de juliol de 2012. En aquest document senzill i sorprenentment curt, a canvi d’un rescat (o préstec en condicions privilegiades, com prefereixen anomenar-lo alguns) de fins a 100.000 milions d’euros, el Govern va assumir tres grans compromisos en relació amb el sector financer espanyol: determinar les necessitats de capital del sector bancari, establir i executar plans i procediments per als bancs amb problemes i segregar els actius problemàtics dels bancs que rebessin ajudes, sent aquest últim el germen de l’actual SAREB.
És una mera societat anònima, però d’enorme rellevància econòmica. La SAREB s’ha convertit en la major immobiliària europea amb més de 50.000 milions d’euros en actius (fonamentalment préstecs i crèdits, actius immobiliaris i participacions en societats immobiliàries) provinents dels bancs espanyols nacionalitats o que no van ser capaços de plantar cara als requeriments de solvència sense rebre ajuda estatal (entre altres, Catalunya Caixa, NCG, Banco Gallego, Banc València, Mare Nostrum, Caixa 3, Liberbank i la joia de la corona, Bankia).
Llavors no és un banc, és una societat anònima essencialment immobiliària, però és dolenta o no és dolenta? Doncs com abans es deia, depèn de per a qui. Potser més que qüestionar-nos la bondat o no intrínseca de les coses, seria més encertat, encara que impliqui major dificultat, plantejar-nos les preguntes que ens ajudin a entendre la SAREB, per a així saber quina posició hem de prendre davant ella. Per raons d’extensió i perquè no és intenció aquí adoctrinar a ningú, s’inclouen algunes notes introductòries perquè cadascun aprofundeixi i pugui formar-se una opinió:
Qui són els accionistes de la SAREB?
Per imposició legal l’accionariat de la SAREB només pot estar format per organismes governamentals o inversors institucionals i, a la data, els seus accionistes són el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB), la gran majoria de bancs “sans” espanyols (excepte BBVA), algunes asseguradores (Mapfre, Mútua Madrileña, Catalana Occident, etc) i dos o tres inversors estrangers de llarg arrelament a Espanya (Deutsche Bank i Barclays). La raó de donar entrada a capital privat en la SAREB (el que la diferència del banc dolent irlandès i tindrà el seu efecte diferenciador en la presa de decisions a futur) no és altra que la d’evitar que la garantia de l’Estat que avala el seu deute no computi com dèficit públic, però igualment interessant són els conflictes d’interès que es generaran en el seu sí. D’una banda, el FROB, encara que sense majoria, és el seu màxim accionista, sent-lo també de la majoria dels bancs aportants i, per un altre, els accionistes privats tenen un interès de rendibilitat en la SAREB, però també tenen un important parquet immobiliari en els seus balanços del que es volen desfer.
Intervé el govern en la gestió del la SAREB?
Ho fa. No només perquè ha estat el que ha dictat les normes que han possibilitat la seva creació (curiós i dubtós el costum de legislar a través de Reals Decret-llei que té últimament l’executiu), sinó perquè participa en els òrgans de govern del FROB i perquè forma part, juntament amb el Banc d’Espanya i la CNMV, de la Comissió de Seguiment de la SAREB.
Què té a veure Europa i el Fons Monetari Internacional en tot això?
Molt. La SAREB té el seu origen en l’acord signat amb Europa al juliol de 2012 i a ningú se li escapa que la Comissió Europa, el Mecanisme Europeu d’Estabilitat i el Fons Monetari Internacional han intervingut en el desenvolupament legislatiu ulterior. És més, s’han establert nombrosos mecanismes d’informació i control perquè la troica pugui seguir de prop tot el procés i prengui cartes en l’assumpte si ho considera necessari. No ens enganyem, des de fa ja bastants mesos, gran part del sector bancari espanyol està intervingut.
Hi ha algú més que intervingui en la SAREB?
Quant a poder en la presa de decisions, en principi no, però donada la reduïda estructura de la plantilla de la SAREB (s’estima que quedarà en entre 100 i 150 treballadors) en comparació del volum que ha de gestionar, s’han portat a terme i se seguiran produint nombrosos processos d’externalització. Aquí entren en joc les grans consultores i els grans despatxos d’advocats, però potser el més curiós és que, almenys de moment, la gestió directa i del dia a dia de la major part dels actius transmesos a la SAREB s’ha deixat en mans dels propis bancs aportants, és a dir, dels quals cabria opinar que van generar el problema.
Quin paper jugarà la SAREB en l’economia espanyola?
Donat el seu volum, la SAREB serà un jugador essencial en el mercat immobiliari dels pròxims anys. Pot ser que la SAREB sigui utilitzada pel govern com instrument de política econòmica, per a reactivar el sector immobiliari i tractar d’atallar parcialment la crisi, i és cert que hi ha certa pressió venedora per a evitar que la SAREB entri en pèrdues (de nou el problema amb el dèficit), però per a veure quin paper jugarà exactament caldrà esperar, ja que, entre altres coses, el pla de negocis que inicialment es va presentar públicament està sent revisat a fons en aquests dies. En qualsevol cas, no cal oblidar que la SAREB àdhuc està en camí d’analitzar i empaquetar els actius que ha rebut, que el període de temps que té per a desfer-se dels actius és llarg (15 anys), que entre els seus objectius està minimitzar la càrrega als contribuents i recuperar valor i que gran part del seu accionariat està format per bancs sans i asseguradores, que tenen la seva pròpia cartera immobiliària i que no voldran afectar de manera significativa als seus preus de venda, pel que ningú hauria d’esperar una venda massiva d’immobles o grans canvis en els preus en el molt curt termini.
Qui adquirirà els actius de la SAREB?
No està previst que la SAREB vengui directament al públic en general (encara que per a determinats tipus d’actius ho estigui fent a poc a poc a través dels bancs aportants), sinó que ho faci en grans paquets a inversors institucionals. Donada la situació de l’economia espanyola i els grans incentius fiscals que s’han establert expressament per a ells, els adquirents seran fonamentalment inversors institucionals estrangers. L’anterior es farà mitjançant venda directa o mitjançant Fons d’Actius Bancaris (FAB), vehicles d’inversió de nova creació dels quals fins a la data àdhuc no existeix cap i que mereixerà la pena seguir de prop i abordar en altra ocasió, encara que només sigui pel règim fiscal que duen associats.
Sobre la SAREB es podria reflexionar molt més, però hi ha moltes altres preguntes d’índole polític econòmic que suren en l’aire i que també convindria abordar: fins a quin punt s’estan experimentant a Espanya els processos de resolució d’entitats de crèdit que en el futur es pretenen imposar a nivell europeu?, què tenen a veure els bancs dels Länder alemanys amb el retard i/o paralització del projecte de consolidació de supervisió bancària a nivell europeu?, què està ocorrent finalment amb la Taxa Tobin a nivell nacional i europeu?, quins canvis s’estan introduint en els requisits d’honorabilitat i experiència de les entitats de crèdit i perquè són tan rellevants en alguns casos concrets d’àmbit nacional?, de debò s’estan respectant les noves regles sobre sistemes de remuneració d’entitats financeres?, quines altres vehicles d’inversió s’estan modificant per a tractar de rescatar al moribund sector del maó?, com evoluciona la reforma de la llei hipotecària?, com es van originar i què està ocorrent amb les preferents? i un llarg etcètera.
Com diria Robert Allen Zimmerman, els temps estan canviant i, o ens posem a això, o els canviaran sense preguntar-nos.
2/04/2013.
Madrilonia
http://madrilonia.org/2013/04/alguien-sabe-realmente-que-es-el-banco-malo/
