Tornem a desobeir la injustícia! Aquest dimecres, 6 de febrer, tornem a convocar un #NoPaguem per dos motius:
– Perquè mentre els polítics corruptes s’enriqueixen amb els diners del poble, a nosaltres ens apujen el preu dels transports públics, que és un servei de primera necessitat per les classes populars.
Nova acció de #NoPaguem el 6 de febrer a Barcelona Llegeix més »
No cal dir que aquest conveni és d’allò més regressiu signat en els últims anys als Grans Magatzems. La patronal, aprofitant la nova Reforma Laboral, a més de posar en pràctica la política de la por i amb la col·laboració dels seus fidels servidors FASGA i FETICO, i la poca participació dels treballadors del sector a l’hora de mobilitzar-se en defensa dels seus interessos, han aconseguit empitjorar àdhuc mes les ja de per si nefastes condicions laborals en el nostre sector. No ens cap el menor dubte que en cada empresa amb la possibilitat d’activar l’Art. 41 de l’Estatut i amb l’argument de la necessitat d’adaptar-se a la situació de recés del consum derivat de la “crisi” la patronal empitjorarà àdhuc més la situació.
Els treballadors de Grans Magatzems veurem congelats els nostres sous fins a 2016, tret que es registri una evolució positiva del consum, a més treballarem els diumenges i festius sense cap compensació.
En concret, aquest conveni assenyala que les taules salarials romandran inalterables entre 2013 i 2016, sense perjudici d’una retribució addicional en el cas de millora del consum. Amb l’excusa de mantenir l’ocupació, a partir de 2015, es comprometen per mitjà d’una Comissió Mixta a analitzar l’evolució del consum per a, en cas de caigudes, adoptar les mesures que estimin necessàries. És a dir, per si cal fer més retallades.
Així mateix, veurem ampliada la nostra jornada anual fins a 1.798 hores. No obstant això, els treballadors amb més de tres dies de terme mitjà anual de treball a la setmana no tindran obligació de prestar serveis més que fins al 55% dels diumenges i festius autoritzats d’obertura, sempre que siguin superiors a nou.
En matèria salarial, el conveni manté estables els sous fins a 2016, amb la possibilitat d’increments lligats als resultats de vendes en comparació de 2010. D’aquesta forma, els treballadors podrien cobrar una paga per un valor de fins al 1,5% del salari base si se supera en cinc punts l’índex de vendes de l’any 2010.
Els signants també faciliten a la patronal la possibilitat de flexibilitzar àdhuc mes les condicions laborals en el sector ja que el conveni conté un apartat per a empreses amb centres de treball en crisi, amb situacions persistents de vendes a la baixa (descens anual continuat de vendes del 9% durant tres anys), per als quals les empreses aplicaran mesures consistents en mobilitat funcional o geogràfica, i/o reducció temporal dels salaris de fins a un 5%.
La complicitat dels “sindicats verticals” FASGA i FETICO, amb la patronal ha fet que en tan sol 14 hores se signi un conveni que suposa un despenjament generalitzat dels cada vegada menys drets i condicions laborals de les i els treballadors del sector.
Mancant que el nostre Sindicat faci una valoració més exhaustiva del text del nou conveni, la nostra Secció Sindical fa un resum que podríem concretar (excepte errors de comprensió) en els següents termes:
– Rebaixa salarial superior al 10% i obligatorietat d’estar a la disposició de l’empresa les 24 hores els 365 dies de l’any.
– Augment de la jornada anual en 28 hores a l’any, amb la conseqüència directa de rebaixar el valor/hora; els més perjudicats, qui treballen a temps parcial.
– Distribució trimestral de la jornada, que es pot modificar davant qualsevol imprevist.
– Es generalitza el treball en diumenges i festius, i s’elimina el plus que es cobrava per ells.
– Congelació de salaris des de 2012 fins a 2016, tret que pugui aplicar-se el mecanisme previst per a rebaixar el salari si el centre de treball manté una situació de pèrdua de vendes.
– Es permet congelar el salari o rebaixar-lo en un 5% en els centres de treball les vendes del qual descendeixin.
– Es fixa un nou model per a determinar possibles increments que estarien lligats als resultats de les vendes en comparació de l’any 2010: si aquestes se superen en cinc punts, podria cobrar-se una paga per un valor del 1% del salari base.
– El grup ‘iniciació’ s’amplia a cinc anys (13.951,11 euros bruts anuals) amb una revisió i amb la qual cosa es podria romandre vuit anys en aquest grup.
– El salari dels contractes formatius s’estableix en el Salari Mínim Interprofessional, pel que les persones que es contractin amb aquesta modalitat cobraran uns 450€ per 40 hores de treball.
La CGT condemna la signatura d’aquest nou Conveni Col·lectiu, reiterant la nostra oposició i rebuig a les pràctiques antisindicals dels que representen la majoria en el sector (els “sindicats verticals” FASGA i FETICO) per condemnar als i les Treballadores del sector a major precarietat en les seves condicions i drets en la història de Grans Magatzems. Mentre els Treballadors i Treballadores del sector segueixin donant suport a aquests “mercenaris sindicals” no solament seguirem com fins a ara, sinó cada vegada pitjor.
Secció Sindical CGT El Corte Inglés
Més informació:
http://elcortsindical.blogspot.com.es/
CGT El Corte Inglés: el conveni més regressiu from CGT Catalunya
Qui són el “s
Als Grans Magatzems es signa el conveni més regressiu Llegeix més »
Durant els dies 2 i 3 de febrer, quaranta activistes llibertaris de 9 ciutats diferents de la regió veneçolana, individualitats així com de diferents col·lectius, es van reunir a Caracas per a articular solidaritat antiautoritaria i potenciar l’autonomia dels moviments socials en conflicte amb el poder.
La base de la convocatòria, que va depassar les expectatives dels i les organitzadores, era el següent pacte associatiu bàsic:
1.- Negació i enfrontament al govern bolivarià i el seu Gran Pol Patriòtic, així com a l’oposició partidista de la Taula de la Unitat Democràtica (MUD), mitjançant la construcció i consolidació d’una alternativa social llibertària que no busqui, per cap mitjà, arribar a i monopolitzar el poder.
2.- Afirmació de l’autonomia dels moviments socials com un mecanisme per a contrarestar els efectes de l’Estat i el mercat.
Realitzada la Trobada Anarquista de Caracas 2013 (Veneçuela) Llegeix més »
La Tele.cat, televisió autogestionada amb seu al cor de la vila de Gràcia, inicia una campanya per trobar col·laboradores i poder continuar amb el seu compromís amb els moviments socials.
LaTele.cat vol continuar ocupant les ones! Llegeix més »
La portada del mes de Febrer de la revista Mongòlia s’obre amb una esquela que diu “Rajoy ha mort”. Estem totalment d’acord. Rajoy ha mort perquè el projecte polític del seu partit ha acabat.
Diguem alt i clar que el Partit Popular (com abans el govern de Zapatero) no té projecte polític per a sortir de la crisi i ha funcionat, de facto, com un govern tecnòcrata teledirigit per la Troica, que té tan poc interès a resoldre la crisi com idees sobre com fer-lo (aquí tenim a Alemanya en recessió: el motor d’Europa perd carburant).
Resultava més que probable que les polítiques d’austeritat solament aprofundirien la crisi. La majoria vèiem que salvar als bancs, desregular el mercat de treball, privatitzar els serveis públics, eliminar drets a la població immigrant, destinar l’educació superior a qui pugui pagar-la, permetre l’expulsió de la gent de les seves llars, fer megacasinos, vendre els nostres recursos naturals, afavorir l’especulació i fer creu i ratlla amb els responsables de la crisi no era la millor manera d’abordar l’assumpte.
La veritat és que, un any després, el govern no té altres idees i els successius pactes d’Estat sobre l’estafa de les preferents, la paralització dels desnonaments, o l’ocupació que vindrà, etc., no són més que pegats de cara a la galeria.
Però en les últimes setmanes la descomposició del règim institucional ha avançat fins a deixar-lo en estat de coma. La trama “Bárcenas” ha tret a la llum els mecanismes de finançament del Partit Popular: la vinculació entre grans empreses immobiliàries, mitjans de comunicació i finançament irregular dels partits. Les notícies de sobresous a la cúpula del partit i al mateix president, Mariano Rajoy, han matat al govern.
No obstant això, avui, ahir, demà al matí, el mort segueix aquí. Els morts segueixen aquí. Surten per la tele, diuen que tot és legal, regnen, imposen, roben, destrueixen. Els morts no estan morts. Mariano Rajoy és, llavors, el cap visible d’un apocalipsi zombi. Però al contrari que en les pel·lícules de zombis, on els zombis són majoria i la humanitat una anècdota, en aquest cas, els zombis són molt pocs, però de bon tros poder i la humanitat som moltíssima més gent, però amb un poder molt menor.
I el problema que abordem és: com s’acaba amb un govern zombi? Com es tomben les institucions zombis i es construeix un govern des de la humanitat? Sabem que són zombis perquè s’alimenten del cos i el cervell col·lectiu per a seguir subsistint. Sabem que són zombis perquè la seva fi no serà natural, sinó que caldrà provocar-la.
L’apocalipsi zombi no és un escenari agradable, el bloqueig institucional tampoc. No és fàcil sobreposar-se a la col·lecció quotidiana de desnonaments, acomiadaments i baixades de sou, xerrades amb gent que ha d’anar-se del país, jubilacions incertes, pors múltiples. No és fàcil animar-se davant la impunitat del poder.
És normal que creixi la desesperació, és normal que ens deixem menjar, és normal que acceptem salvadors que ens prometin “regeneració democràtica” des dels mateixos llocs que han provocat l’Apocalipsi. És normal, però no és la solució, sinó la perpetuació de la mort i la misèria.
La sortida està a reconèixer que podem. Que som capaces de tombar-lo. Que podem fer-lo perquè ho hem fet altres vegades (ho vam fer amb Aznar quan ens va ficar en la Guerra de L’Iraq i ho vam fer amb Zapatero quan va quedar clar el seu paper en la bombolla immobiliària i la crisi econòmica).
Els obliguem a anar-se prenent el carrer, prenent els espais de comunicació, teixint xarxes. Ocupant places, parant desnonaments, tancant-nos en hospitals i escoles, fent vagues. Vam ser nosaltres qui ho vam fer. No van ser herois aliens, ni estrelles mediàtiques.
La democràcia i la justícia… Som nosaltres, la gent comuna.
Solament el poble salva al poble.
Som els de baix i anem a pels de dalt.
Madrilonia 31/1/2013.
http://madrilonia.org/2013/01/mariano-rajoy-a-la-cabeza-del-gobierno-zombie/
Mariano Rajoy al capdavant del govern zombi Llegeix més »
Des de la secció sindical de CGT a FCC Logistica de Parets del Vallès ens informen que han obtingut sentència favorable en el judici per vulneració de drets fonamentals.
Això és així, perquè el dia 10 de juny de 2011 es van celebrar eleccions per al comitè d’empresa en les quals van sortir 4 representants de la CGT i 1 de CCOO (l’administratiu). A finals de 2011 es va desmantellar el centre de treball de Palau de Plegamans, a una part dels companys els van dur a La Granada, uns 23, i a 14 a l’altre centre de treball de Parets del Vallés, on estan dos dels implicats en aquest judici. La resta de personal va ser acomiadat en els conflictes que van tenir des de març de 2011 a maig de 2012 pel trasllat d’un client a Guadalajara.
L’any 2013 ha començat, a França i en la regió del Sahel, al so dels canons. El 11 de gener, el president François Hollande, va enviar urgentment a Mali un cos expedicionari per a detenir un ofensiva jihadista que amenaçava amb abalançar-se sobre Bamako. De manera simultània, a Somàlia, les forces especials franceses llançaven una operació per a intentar rescatar a un agent secret pres com ostatge des de feia tres anys per les milícies islamistes shabab, que va acabar en desengany. Uns dies més tard, prop de la ciutat algeriana de In Amenes, en la frontera amb Líbia, un comando salafista ocupava un complex gasístic i executava a diverses desenes d’estrangers abans que Exèrcit algerià els aniquilés.
D’un extrem a l’altre, sobtadament, el Sàhara està cremant. Quines són les causes de tal situació?
En primer lloc es troba la reivindicació nacionalista tuareg. Els tuaregs, o “homes blaus”, no són ni àrabs ni berbers. Són els habitant històrics del Sàhara, del que controlen, des de fa milers d’anys, les rutes caravaneres. Però el repartiment entre les potències colonials va fragmentar el seu territori a la fi del segle XIX. I quan les independències, en els anys 1960, els nous Estats de la zona del Sàhara els van negar el reconeixement, encara que només fos el d’una autonomia territorial. Raó per la qual, concretament en el nord de Mali (denominat Azawad pels tuaregs) i a Níger, els dos països on se situen les principals comunitats tuaregs, van aparèixer molt prompte moviments armats de reivindicació nacional.
Es van produir grans rebel·lions tuaregs entre 1960-1962, després entre 1990-1995, el 2006 i de nou el 2007. En cada ocasió, conduïdes pels exèrcits de mali i Níger, les repressions van ser feroces. Fugint de les massacres, nombrosos combatents tuaregs es van enrolar llavors, a Líbia, en el sí de la Legió tuareg del coronel Muamar el Gadaf
La segona causa de la situació actual es troba en la guerra civil algeriana de principis dels anys 1990. Després de l’anul·lació de les eleccions de desembre de 1991, virtualment guanyades pels islamistes del Front Islàmic de Salvació (FIS), aquesta guerra va veure enfrontar-se a les Forces Armades algerianes contra els insurgents del Grup Islàmic Armat (GIA). Una organització molt aguerrida en la qual hi havia nombrosos combatents que tornaven d’Afganistan –Ronald Reagan els va qualificar de “Freedom fighters”– on, al costat dels mujaidins, havien fet la guerra als soviètics amb el suport d’Estats Units.
El conflicte algerià va costar la vida a unes 100.000 persones. Va acabar amb la victòria de les autoritats algerianes i la rendició dels escamots islamistes. No obstant això, una fracció dissident, el Grup Salafista per a la Predicació i el Combat (GSPC), va decidir prosseguir la lluita armada. Acorralat per les forces algerianes, va buscar llavors refugi en la immensitat del Sàhara, va prestar lleialtat a Osama Ben Laden i a Al Qaeda el 2007, i va adquirir el nom de Al Qaeda en el Magrib Islàmic (AQMI). Les seves principals accions consisteixen, des de llavors, a segrestar a estrangers a canvi d’importants rescats.
El seu terreny de caça se situa en el Sahel, regió àrida i semidesèrtica que s’estén des de Senegal fins a Txad, passant per Mauritània, Mali, Burkina Faso i Níger. De fet, va ser una katiba (brigada) del grup Al Muwakaún Bidam (“els que signen amb la seva sang”), fundat per un ex-dirigent de AQMI, l’algerià Mojtar Belmojtar, alies “el Borni”, qui va atacar el complex gasístic de In Amenes i va assassinar a desenes d’estrangers.
Finalment, la tercera causa és l’atac de les forces de l’OTAN contra Líbia, el 2011, i el derrocament del coronel Gadafi. Per a aconseguir aquest objectiu, França i els seus aliats (en concret Qatar) no van dubtar a armar als moviments islamistes hostils a Gadafi. Moviments que van obtenir la victòria sobre el terreny. Amb tres conseqüències: 1/ l’ensorrada i la descomposició de l’Estat libi, que segueix sent presa, avui dia, de les lluites mortíferes entre províncies, milícies i clans; 2/ la distribució de l’arsenal militar de Gadafi entri els moviments jihadistes del conjunt del Sahel; 3/ la tornada a Mali d’una part de la Legió tuareg sobrearmada i entrenada.
També cal tenir en compte el teló de fons socioeconòmic. Mali, igual que els altres països del Sahel, figura entre els Estats més pobres del món. La majoria de la seva població viu de l’agricultura. Durant aquests últims anys, les reduccions de les ajudes al desenvolupament decidides pels països rics han afectat particularment al país. La seva principal producció, el cotó, es va esfondrar a causa de les polítiques de dúmping que practica el primer exportador mundial, Estats Units, així com per les sequeres que sofreix de manera regular el Sahel a causa de l’escalfament global.
Per altra banda, les polítiques neoliberals i les privatitzacions imposades pel fons Monetari Internacional (FMI) han conduït a la reducció dels pressupostos socials destinats a educació i sanitat. La pobresa i el malestar social s’han agreujat. Això ha pressionat particularment a una part dels joves a buscar una via de salvació en l’emigració, mentre que uns altres, davant tanta angoixa social, són més sensibles a les crides dels salafistes que els ofereixen, sense major dificultat, armes, poder i diners.
Aquest és el context que van trobar els tuaregs de l’antiga Legió de Gadafi a la seva tornada al nord de Mali provinents de Líbia. Per això no van tenir dificultats per a reclutar. I van decidir integrar-se en el Moviment Nacional per a l’Alliberament de Azawad (MNLA). De gener a abril de 2012, van llançar atacs contra les guarnicions malianes de les principals ciutats de la regió (Tombuctú, Gao i Kidal). Mal equipat, l’Exèrcit malià es va descompondre i es va batre en retirada. Humiliats i exasperats per l’abandó del Govern, un grup de joves oficials dirigits pel capità Sanogo es van revoltar. Van prendre el poder a Bamako el 22 de març de 2012. Però, boicotejats pels països veïns i les grans cancelleries internacionals, aquests colpistes es van mostrar incapaços de redreçar la situació. De fet, Mali, com Estat, es va enfonsar.
Mentrestant, en el nord de Mali, el MNLA proclamava la “independència” de Azawad i s’aliava amb dues organitzacions islamistes radicals –provinents de AQMI– que preconitzaven la instauració de la sharia: el grup salafista Ançar Dine i el Moviment per a la Unicitat i la Jihad a Àfrica Occidental (MUYAO). Aquestes dues organitzacions –que disposen de molts més mitjans financers gràcies a l’ajuda que els aportaria Qatar (1), als rescats pagats (entre altres per Espanya) a canvi d’ostatges occidentals i tràfics diversos (droga, contraban)– van acabar per apartar als tuaregs del MNLA.
Nacions Unides va condemnar la secessió de Azawad, però es va mobilitzar amb massa lentitud. Va caldre esperar al 20 de desembre de 2012 perquè, a petició de França, l’ONU decidís finalment crear la Missió Internacional de Suport a Mali baix Liderat Africà (AFISMA, per les seves sigles en anglès), la qual s’ha confiat als països de la Comunitat Econòmica d’Estats d’Àfrica de l’Oest (CEDEAO, per les seves sigles en francès), que haurà de “reconstituir la capacitat de les Forces Armades malianes” per a recuperar el control del nord de Mali. França va assegurar que sostindria aquest projecte, però François Hollande es va comprometre a no enviar tropes: “Sóc terminant –va declarar el president francès–, no tindrem tropes de terra” (2).
Per la seva banda, els representants de les forces polítiques, socials i religioses de Mali, reunits a Ouagadougou (Burkina Faso) per a entaular converses sobre el futur del seu país, es van oposar a la intervenció de forces militars de la CEDEAO. De totes maneres, una eventual reactivació de la reconquesta militar del nord de Mali no estava prevista abans de setembre de 2013. Aquesta dada no escapava als salafistes de Ançar Dine. No només són, sobre el terreny, els més forts, sinó que tenien ara la certesa que ningú els atacaia en els pròxims nou mesos.
Així doncs, decideixen aprofitar l’oportunitat. I llancen una operació d’una temerària audàcia. Diversos milers d’ells, poderosament armats, a bord d’unes 300 furgonetes pick-up, s’abalancen per sorpresa, el 9 de gener de 2013, sobre la ciutat de Konna, enclau estratègic en el camí cap a Bamako. Vencen a l’Exèrcit malià, que es bat en retirada deixant-los el camp lliure cap a la ciutat de Mopti. I, sobretot, cap a la caserna general d’operacions de l’Exèrcit de Mali que es troba instal·lada a l’aeroport de Sevaré, l’únic on poden aterrar avions de gran capacitat, indispensables per a una eventual reconquesta del nord. Aquí és quan França, sense esperar la crida d’auxili del president interí malià Dioncunda Traoré, decideix intervenir.
François Hollande ordena que les tropes d’elit de l’Exèrcit francès situades prèviament a Níger intervinguin immediatament. Transportades en avions Transall C-160 i amb el suport d’helicòpters de combat, aquestes tropes ataquen immediatament a les columnes islamistes i detenen en sec el seu avanç cap a Mopti i Bamako. Així comença l’operació Serval, amb la participació d’uns 2.500 soldats francesos calorosament acollits per una gran part de la població maliana.
L’objectiu declarat d’aquesta operació ha evolucionat al llarg dels dies. Abans de la seva engegada, François Hollande afirmava, tal com vam veure, que França no intervindria “en cap cas” (3). A l’haver intervingut finalment des del 11 de gener, el president va minimitzar l’abast de l’operació explicant que es tractava “essencialment de bloquejar la progressió cap al sud de terroristes criminals” i, factor determinant, de “protegir als aproximadament 6.000 residents francesos a Mali”.
Però després, el 18 de gener, François Hollande va reconèixer una intenció molt més ambiciosa: donar-se “el temps necessari perquè el terrorisme sigui vençut en aquesta part d’Àfrica”. Finalment, el 20 de gener, el ministre francès de Defensa va admetre clarament: “L’objectiu és la reconquesta total de Mali” (4).
En realitat, els veritables objectius de França romanen confusos. En efecte, París ha explicat que l’operació Serval no fa sinó respondre a una crida d’ajuda per part de Bamako. Però, atès que el Govern malià procedeix d’un cop d’estat, la seva legitimitat per a requerir ajuda és discutible (5). L’altre argument és que els salafistes de Ançar Dine apliquen la sharia a Tombuctú, destrueixen monuments antics i “tallen mans”. I que això és “intolerable”. Cert. Però, quan els salafistes es comporten d’aquesta manera simplement obeïxen a la doctrina wahabí que el “gran aliat d’Occident”, Aràbia Saudita, difon, amb l’ajuda de Qatar –país igualment wahabí–, en el conjunt del món musulmà, i particularment en el Sahel, a cop de milions d’euros. No obstant això, França té les millors relacions del món amb Aràbia Saudita i Qatar, que fins i tot són els seus aliats actualment a Síria per a donar suport als insurgents islamistes i salafistes.
Què hi fa França a Mali? Llegeix més »
Tornem al carrer el 2 de febrer a Barcelona contra la corrupció. A les onze del matí hi havia convocada una assemblea a la plaça de Catalunya i, a les sis de la tarda, una manifestació que va arribar fins a la seu del PP, al carrer Urgell, on a les set es duia a terme una concentració de rebuig al presumpte finançament irregular del partit i als suposats sobresous que, segons els papers de Bárcenas, haurien cobrat alguns membresde la cúpula del partit.
Les malalties relacionades amb els ordinadors augmenten a mesura que es fa un ús cada vegada més intensiu d’ells.
La situació i altura de l’ordinador, la cadira i la taula en la qual s’utilitzi, així com la postura de l’usuari, intervenen de forma directa en l’aparició d’aquest tipus de dolències.
Programari per prevenir malalties relacionades amb ordinadors Llegeix més »
El 17 de desembre de 2010 s’iniciava una allau de revoltes a Tunísia per reclamar millores socials i econòmiques que van fer sacsejar tot el món àrab. Dos anys després, els tunisians segueixen al carrer reclamant els seus drets en un procés de transició estancat.
Tunísia, les claus de la revolta Llegeix més »
“Segueix pendent acabar de definir per què lluitem”.
Ratifica que no s’aliarà a cap moviment electoral.
Chiapas: Desapareix la Otra Campaña; l’EZLN anuncia “canvis” Llegeix més »
La democràcia real està segrestada. Tenim una farsa anomenada “democràcia participativa” basada en un vot cada quatre anys. Una democràcia segrestada per la banca, la patronal, els lobbies mediàtics i els polítics al seu servei, un fet que ara es veu incrementat amb el segrest de la sobirania popular portat a terme per la Troica i els mercats financers i executat amb el consentiment i la col·laboració de la majoria dels partits polítics, contribuint entre tots a l’empobriment progressiu de la majoria de la població.
Cal recuperar la democràcia directa i construir la sobirania popular Llegeix més »
Durant la manifestació de la vaga general del 14N a Barcelona, la repressió policial es va traduir en diversos ossos trencats degut a les pallisses dels mossos a gent que ja tornava a casa; dues persones van resultar ferides per l’impacte de bales de goma: una va perdre un ull i l’altre vàries dents de la boca. En el recompte repressiu hi ha diverses pallisses en punts ja allunyats de la manifestació i dues detingudes torturades en el camí a comissaria.
L’horari d’aquest servei de l’Hospital Joan XXIII es va ampliar a l’octubre, però el sindicat CGT ho considera insuficient.
Davant el drama obstinat de la crisi, tot un cor de veus deplora que els estats hagin perdut gran part de la seva sobirania. I sens dubte hi ha una part de veritat en el seu lament: ja ningú té dubtes (començant pel president del govern, que més enllà d’alguna que altra bravuconada de taverna, reconeix obertament la seva condició de vassall) que l’estat espanyol és un protectorat sense marge de decisió en les matèries fonamentals.
Curiós sobirà, diria Schmitt, aquell que precisament no pot decidir sobre allò que posa en joc la seva existència. I tal vegada aquesta amputació serveixi per a explicar l’al·lèrgia pre-política que ha provocat en la dreta, però també en gran part de l’esquerra del règim, el procés independentista català: el clam de la multitud de la Diada, aquella reivindicació del seu dret a decidir, va ser com un recordatori cruel de la capacitat perduda.
En l’
Contra la màquina Llegeix més »
Divendres 15 de febrer, a les 20h.
Ateneu La Sèquia, Manresa.
Entrada pel C/ Amigant, des de la Plaça Major.
Presentació XVI MARXA HOMENATGE ALS MAQUIS 2013
Tot seguit presentació del llibre “EL DUENDE DEL MAQUIS. JESÚS MARTÍNEZ
MALUENDA” a càrrec del seu autor Jaume Serra Fontelles.
Presentació de la XVI Marxa d’Homenatge als Maquis 2013 a Manresa el 15 de febrer Llegeix més »
Els treballadors i treballadores d’ACEROS PARA LA CONSTRUCCIÓN SA de L’Arboç del Penedès després de 5 dies de Vaga arrenquen els primers compromisos de l’empresa de no portar a terme cap tipus d’acomiadament forçós i desconvoquen la Vaga prevista per als dies 28 i 29 de gener.
Els treballadors van iniciar les vagues programades després de les prèvies mobilitzacions i concentracions, que van incloure una marxa des de l’empresa en el Polígon del Foix fins al Ajuntament de L’Arboç, on es van concentrar, i les contínues concentracions en l’entrada de l’empresa en els moments que es portaven a terme les primeres preses de contacte entre la Direcció i el Comitè de Treballadors i els seus respectius assessors.
Indicar que la citada empresa pertany al Grup siderometal·lúrgic CELSA, amb aceries a Castellbisbal, Santander, Bilbao, Baiona, Regne Unit, Polònia, Dinamarca, Noruega, Suècia i Finlàndia. La seva facturació el 2011 va ascendir a 4.806 milions d’euros i va emprar a més de 7.000 treballadors i treballadores.
Davant tal despropòsit patronal la convocatòria es va formalitzar dilluns passat 14 de gener per a donar cobertura legal a la vaga que es portaria a terme des del dia 21 fins al 9 de febrer, data “oficial” de la finalització del període de consultes del ERO presentat per l’empresa i que pretén acomiadar a 25 treballadores d’una plantilla total de 82 treballadors, una rebaixa salarial d’un 20%, i un increment de 9 dies de jornada.
Després de l’èxit total de les 5 primeres jornades de Vaga, l’empresa en la negociació canvia radicalment el discurs i es compromet a atendre la principal petició de la Representació Social, NI UN SOL ACOMIADAMENT. Després de l’anunci d’aquest assoliment l’assemblea de treballadors i treballadores com gest de bona fe desconvoca les aturades de 24 hores dels dies 28 i 29 de gener, sense baixar la guàrdia i advertint que de no avançar de forma significativa en la reunió del dimarts 29 seguiran amb les jornades de Vaga programades.
Des de CGT valorem positivament el canvi de tendència en la negociació, reconeixent el seguiment total de la plantilla davant les mobilitzacions plantejades. La unió dels treballadors i treballadores estan sent crucials en aquest gir que ha donat l’empresa en la taula negociadora. A tot això cal afegir que els serveis jurídics de CGT estan estudiant la documentació aportada per l’empresa i ja ha advertit una sèrie de qüestions de dubtosa legalitat.
CGT exigeix la retirada de la totalitat de les mesures plantejades i no cedirà en la seva obstinació per la defensa de les condicions laborals dels companys i companyes, i emplaça a l’empresa que segueixi reconeixent les propostes de la Representació Social, que totes elles siguin voluntàries i sense cap tipus d’obligatorietat per als treballadors i treballadores afectes al ERO. Recordem que aquesta organització sindical NO pactarà cap tipus d’acomiadament, i segueix aportant totes les solucions realment viables al plantejat alhora que està estudiant en profunditat la documentació aportada per l’empresa.
Salut
El Vendrell, a 26 de Gener de 2013.
Federació Comarcal CGT Baix Penedès
Més informació:
Baix Penedès: Èxit de la Vaga contra els acomiadaments a Aceros para la Construcción Llegeix més »
El dissabte 26 de gener de 2013, les afiliades i afiliats de la CGT de Tarragona van realitzar una assemblea, a la sala ‘Puig Antich’ dels locals de la Federació Intercomarcal de Tarragona. En ella, es va revisar i valorat l’activitat desenvolupada pel sindicat durant els últims 14 mesos i es va modificar el seu òrgan de gestió, el Secretariat Permanent.
Canvis en el Secretariat Permanent de la CGT de Tarragona Llegeix més »
El conveni de banca vigent des de l’any 2011 al 2014, no es pot explicar fora del context general de la crisi i més concretament de la crisi financera espanyola, de molt especial calat, ja que sense cap dubte en els bancs i caixes espanyoles s’està vivint una reestructuració forçosa, motivada per l’acompliment d’un sistema financer que durant tota una dècada va apostar per la bombolla immobiliària, el crèdit, l’apalancament de les seves finances i un afany pel benefici fàcil que ha derivat en la fallida de moltes entitats i una debilitat financera sense límits, que avui necessita de l’assistència de l’estat per al seu salvament.
Conveni de banca: dos anys sense pujada i el que ens espera Llegeix més »
Aquest dimarts 29 de Gener, els companys i companyes de la secció sindical de CGT de l’Hospital Universitari Joan XXIII de Tarragona juntament amb la Assemblea 15M-TGN i el sindicat Co.bas, amb el suport de la Plataforma en Defensa dels Drets Públics (PDDP), han organitzat una jornada reivindicativa per a defensar una sanitat pública, de tots, per a tots i de qualitat.
En aquest cas us convoquem per a defensar que el servei de hemodinàmica de l’Hospital Joan XXIII estigui obert les 24 hores del dia, com garantia per a donar una resposta ràpida a aquelles persones que sofreixen un infart sense que tinguin la necessitat de ser desplaçades a Barcelona si aquest es produïx a la nit.
D’aquesta forma pretenem que, amb conquestes com aquesta, el model sanitari s’acosti més al que nosaltres defensem, a una sanitat pública i de qualitat, en contra d’aquells que pretenen convertir la sanitat en una mercaderia.
Us animem a que us sumeu a nosaltres en aquesta jornada, ja que la sanitat pública és un dret de totes que ha costat molt aconseguir i només entre tots podrem evitar que ens ho robin.
De la mateixa manera, sol·licitem als Afiliats i especialment als Delegats que feu arribar aquesta convocatòria als vostres companys de treball, familiars, amics,… i els animeu a participar, per a això adjuntem un cartell perquè el col·loqueu en les vostres empreses.
Els horaris i actes de la jornada reivindicativa del dimarts 29 seran:
10:30h: ACTE DE PROTESTA A L’HOSPITAL JOAN XXIII.
11:00h: MARXA DES DE L’HOSPITAL JOAN XXIII FINS AL DEPARTAMENT DE SANITAT. Av M. Cristina (davant del Camp de Mart)
12:00h: LLIURAMENT AL DELEGAT DE SANITAT DE LES 6000 PETICIONS FETES PELS CIUTADANS DE TARRAGONA DEMANANT L’OBERTURA DEL SERVEI D’HEMODINÀMICA CARDIACA DE L’HOSPITAL JOAN XXIII DE TARRAGONA LES 24 HORES DEL DIA.
Us esperem.
Secretaria d’Acció Social de la F. I. de CGT Tarragona.
Jornada reivindicativa per la Sanitat Pública el 29 de gener a Tarragona Llegeix més »
Programació:
– Divendres 1 de febrer – Riego 37
19:30h Presentació del projecte, llibre i DVD “Al son del punk / Kuidado ke muerden: escenas del punk en Cuba” amb Pau Coll, corresponsable i impulsor del projecte amb Josu Trueba.
“Al son del punk / Kuidado ke muerden: escenas del punk en Cuba” es compon del treball documental de Josu Trueba, qui proposa fotos que capten la quotidianitat i intimitat de la vida diària dels punks a la illa caribenya. Retalls d’una forma de vida antagònica a la típica imatge de Cuba. A més, al llibre se li sumen imatges del taller de fotografia participativa impulsat pel col·lectiu barceloní Ruido Photo, que va facilitar càmeres digitals als mateixos punks cubans, perquè fossin ells mateixos qui fotografies sense el seu context . Deu d’ells van aprendre a utilitzar la càmera digital per presentar-nos un trosset de la seva realitat. La sinceritat i proximitat de les imatges avalen el resultat. L’experiència del taller esva gravar en el DVD que acompanya la publicació.
Programa del Febrer Llibertari 2013, de l’1 de febrer al 2 de març a Sants, Barcelona Llegeix més »
DAVID GARCIA / SABADELL | 25/01/2013
Prop d’un miler de persones van assistir ahir 24 de gener a la manifestació que va tenir lloc a Sabadell convocada per la plantilla en lluita de l’Hospital Parc Taulí de la ciutat. La mobilització, que va recórrer els carrers del centre des de l’hospital fins a l’Ajuntament, és un episodi més de la lluita que plantilla i usuàries del Parc Taulí duen a terme des del desembre de 2012 contra la nova onada de retalladesanunciada pel Govern de la Generalitat.
Programa II Jornades sobre Anarquisme i Alliberament Nacional (Capdetrons)
8 de febrer. 20h. Casal Sageta de Foc. Xerrada sobre “Joan Fuster”, a càrrec de Toni Rico, historiador i professor de Secundària especialista en Fuster.
12 de febrer. 19.30h. Centre Cívic de la Part Alta. Projecció del documental “Ser Joan Fuster” dirigit el 2007 per Llorenç Soler, a càrrec de la documentalista valenciana Estefania Savall.
II Jornades sobre Anarquisme i Alliberament Nacional a Tarragona Llegeix més »
Àngel Bosqued Tapia, sóc nascut a Barcelona el 1957. Pare d’una filla ja emancipada, d’una altra que sempre tindrà quatre mesos i d’un fill de nou anys. Company de la Maite.
Vaig començar a treballar als 17 anys, com a meritori; desprès vaig fabricar mantega i repartir butà, vaig treballar a la Borsa i a un despatx d’advocats, sempre com a auxiliar. Des de fa 32 anys treballo en una companyia d’assegurances. No sé explicar acudits, però tinc molt sentit de l’humor.
Sempre he cregut que “qui perd els orígens, perd identitat” i, per això, em vaig incorporar a la Fundació Salvador Seguí fa 25 anys i crec que la memòria històrica col·lectiva és vital. Crec en la perseverança i l’esforç de les persones per a construir una organització, però perquè aquesta sigui transformadora cal també formació individual i projecte col·lectiu.
Durant 50 números aquesta publicació ha estat testimoni del rebrot de l’ideal llibertari i, per contra, de la feblesa del moviment.
Que una publicació com Cultura Obrera desaparegui enmig dels convulsius moments actuals és com a mínim contradictori. El sustent d’aquesta publicació ha estat sempre la lluita al carrer, la força dels moviments socials més combatius i els momentsde confrontació amb el poder.
Plega la revista “Cultura Obrera”, un mirall del moviment anarquista a Mallorca Llegeix més »
