Segons l’Informe Conjunt sobre l’Ocupació de la Unió Europea de 2013 la gegantesca crisi socioeconòmica que estem vivint s’ha encebat amb enorme cruesa en la joventut europea. Al setembre de 2013, l’Informe donava de taxes d’atur juvenil (és a dir, dels menors de 30 anys) que anaven del 7,7 % a Alemanya o el 8,7 % a Àustria, fins al 56,5 % a Espanya i el 57,3 % a Grècia. Al temps, s’afirmava que entre 2008 i 2011 la taxa de joves europeus de 15 a 24 anys que ni treballaven ni estudiaven havia augmentat en dos punts percentuals, fins al 12,9 %, xifra que en països com Xipre, Croàcia, Romania, Irlanda, Espanya, Itàlia i Bulgària, es trobava entre el 16 i el 23 %.

Enfront d’aquestes realitats les institucions dels països membres han respost amb contínues i, en molts casos, profundes reformes laborals, caminant en el deixant d’una creixent flexibilitat quant als acomiadaments i les condicions bàsiques de treball. Així mateix, s’han facilitat les formes de contractació temporal i a temps parcial en la major part dels països de la Unió, s’han introduït novetats entorn de la negociació col·lectiva que afavoreixen les aspiracions patronals, i s’han implementat rebaixes i congelacions de salaris que han implicat una evident pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors.

Hem de tenir en compte que l’anomenat model europeu (o “model social”) de relacions laborals ja s’havia trencat abans de la crisi. La conformació del Dret del Treball com un dels pilars fonamentals, al costat de la democràcia parlamentària i l’Estat del Benestar, de les societats centrals del Continent ve sent desdibuixada en els últims decennis per processos paral·lels de flexibilització de les normes, desregulació, descentralització productiva, substitució de la negociació col·lectiva per la individualitzaci de les relacions de treball i conformació de nous marcs normatius funcionals a les necessitats empresarials.

El cor d’aquests processos ha estat estructurat en la forma de segmentació de la força de treball i dualització dels mercats laborals, mitjançant l’explosió incontrolada de formes de contractació “atípica” i precària (a temps parcial, temporal, en missió, específica per a col·lectius concrets…); els processos de descentralització accelerada sobre contractes i subcontractes, falsos autònoms, empreses de contractació temporal, etc.; la descomposició del model de gestió de les relacions laborals basat en la negociació col·lectiva i el contrapoder sindical; i la irrupció, cada vegada amb més importància relativa, de borses d’activitat més o menys desregulada frontereres entre el Dret del Treball i altres ordenaments connexos, com el treball para-subordinat o la formació ocupació, de la qual anem a parlar en aquest text.

Les anomenades “zones grises” són els espais fronterers entre les formes de treballar regulades pel Dret del Treball (i que, per tant, poden reclamar els drets i condicions que el mateix comporta) i les regulades per altres ordenaments distints. Un exemple paradigmàtic de zona grisa ha estat la constituïda per l’anomenat treball “para-subordinat”, un treball formalment autònom, i per tant aliè al Dret del Treball, però que es troba sotmès, en la substància fàctica de la realitat, als mecanismes de comandament d’una cadena de valorització empresarial concreta. Així, l’autònom contractat, per exemple, com transportista per una gran multinacional de la distribució, pot veure’s