Les estadístiques oficials difereixen del dia a dia de la realitat social que estem vivint, però a més i d’una forma més empírica, si s’analitzen certs indicadors econòmics, amb l’evolució del PIB, de nou la realitat, ara ja d’una manera més exhaustiva, torna a reflectir els cants de sirena d’una suposada recuperació econòmica.
En aquest sentit és un clàssic retardar la comptabilització de despesa pública, guardant factures en el calaix. En l’últim trimestre del 2013 es va comptabilitzar la despesa pública a futur sense comptar les ajudes publiques a la banca, la qual cosa desajusta el dèficit públic de forma important, un 7’4%, amb el que serien vuit mil milions d’euros en factures relacionades amb compres de béns i serveis de l’Administració –mercaderies, aprovisionaments, subministraments o deterioració de valor de magatzem – i remuneració a treballadores del sector public, a pesar de la congelació de salaris i l’eliminació de pagues extres.
D’altra banda es barregen criteris de comptabilització del dèficit públic, interpretant segons sigui el cas imputació a caixa o import.
Més recentment també s’ha modificat el mètode de còmput del PIB, imposat per Europa (SEC 2010), i que suavitza de forma anormalment elevada les variacions del mateix. Això és s’introduïxen les despeses militars, es comptabilitza l’I+D com formació bruta de capital, es comptabilitzen els productes enviats a l’estranger per a ser processats, s’introdueixen al PIB l’import dels plans de pensions i primes d’assegurances, i més recentment les activitats il·legals (drogues, prostitució, etc…) la qual cosa alleuja les xifres de dèficit, i impulsa el PIB en un 4’5%.
Segons alguns economistes les xifres espanyoles vénen sent falsejades des del 2007. Una de les més importants és la que fa referència al PIB en la qual comparant els anys 2007 i 2012, els PIB coincideixen a pesar de la situació. Algunes dades desmenteixen les dades oficials del govern i mostren que el PIB està inflat. El consum energètic, indicador fortament relacionat amb el PIB, entre 2007 i 2012 va ser un 30% més baix, el consum de ciment a dia d’avui se situa entorn al -12,5%, el consum al detall cau com a conseqüència de l’enfonsament dels salaris arribant ja a la deflació per endeutament, que consisteix en una baixada de preus com a conseqüència dels deutes de les famílies. Al mateix temps els crèdits en general han descendit si tenim en compte a empreses i llars, en més d’un 5% durant el 2013 a l’espera de l’evolució del 2014.
La justificació oficial a aquests arguments per part del govern se centra en que el nivell de productivitat dels treballadores espanyols són baixos, però si s’agafen els indicadors sintètics de construcció, indústria i serveis i es comparen amb els indicadors sectorials del mateix del 2007 al 2012, el desacoblament entre la Comptabilitat Nacional i les sèries de variables conjunturals és tremend.
Si un dels mantres de la reforma laboral es basava en la devaluació interna per a potenciar la capacitat exportadora, la realitat de les xifres mostra que entre gener i abril de 2014 les exportacions estan pràcticament estancades i han registrat la pitjor dada des de 2009 durant la crisi, havent augmentat les importacions i com a conseqüència inflant el dèficit comercial.
Quant a l’ocupació, més del mateix. No són suficients les xifres d’atur registrat si no es contrasten amb les de l’afiliació a la Tresoreria de la Seguretat Social, i la EPA. Però a més, la informació, perquè sigui real, ha d’ajustar-se encara més al tipus de contracte, temporal a mitja jornada, i la massiva fugida d’immigrants europeus i extracomunitaris que ronda ja el mig milió de persones, i que han empetitit la població activa espanyola.
En resum, subocupació i emigració en un panorama de “recuperació econòmica”, no encaixen bé.
I al final de tot el trajecte la recaptació fiscal que a pesar dels elevats impostos no ha aconseguit remuntar el vol tal com s’esperava, en una economia estancada. D’aquí que l’actual reforma fiscal que es presenta com una baixada de tipus d’IRPF a les classes més baixes no sigui més que una altra fal·làcia, que amaga una baixada de tipus a les empreses més potents, que segueixen defraudant mitjançant artilugis fiscals com les SICAV o societats pantalla com les ETVE… (El 72% del frau fiscal prové de grans empreses i fortunes).
El motiu d’aquesta reforma en gran mesura ve marcada per l’agenda electoralista del 2015, en la qual s’espera una altra caiguda important del PP, que ja va caure de forma important en les eleccions europees. El gran art de la hipnosis en els morros de la gent, posa en dubte les mesures econòmiques neoclàssiques mitjançant les quals tenen segrestada a gran part de la població i que han demostrat un clar fracàs del capitalisme al que li costa créixer.
* Un article de l’Institut de Ciències Econòmiques i de l’Autogestió (ICEA) de Barcelona.
