L’Autoritat Bancària Europea (EBA) integrada pels Presidents dels principals Bancs Centrals i el Banc Central Europeu, ha emès el seu primer informe sobre Retribucions de l’Alta Direcció bancària europea, a fi de traslladar una major transparència sobre el sistema financer a la ciutadania i protegir les seves actuals “recomanacions” que les Retribucions d’aquestes persones es deslliguin dels resultats immediats i es topin els seus bonus.
Encara que la veritat és que des que es van enunciar aquestes intencions, l’Alta Direcció del Sistema Financer europeu està basculant una part important de les seves anteriors Retribucions Variables cap a la seva Retribució Fixa, pel que, en la pràctica, el Salari Total real d’aquestes 3.426 persones continua sent estratosfèric si ho comparem amb el normal entre la ciutadania.
A l’estat espanyol són 125 persones les que integren l’Alta Direcció bancària, només per darrere de Gran Bretanya, França i Alemanya, però si mirem la mitjana retributiva, els Directius bancaris espanyols estan al capdavant amb 2,44 MM € per persona en 2011 i això sense descomptar l’efecte dels topalls establerts en les entitats intervingudes.
És més, 6 mesos abans del rescat bancari espanyol per import de 41.300 MM €, la cúpula directiva bancària incrementava la seva Retribució mitja un 8% en 2011, mentre els executius alemanys lai van baixar en la mateixa data un – 6,7%, els francesos un -11% i els italians un -21%. Això en un moment de caiguda lliure del valor borsari dels Bancs espanyols amb una reculada del 30% en el seu valor mig en el mateix període.
I és que quan es parla de “millorar la competitivitat” s’associa immediatament amb l’abaratiment dels costos fixos salarials de la plantilla plana; però la veritat és que un crèdit a Espanya a una Pyme resulta el doble de car que el mateix a Alemanya i això sense correccions comparatives sobre els seus PIB i la seva Renda per càpita, tan allunyades entre ambdós estats. I és que la Banca espanyola té els marges bruts financers més alts de la UE. És a dir, el diferencial entre el que paguen per l’estalvi i el que cobren per prestar-lo .Això sí que és un pal a la roda de la tan esmentada competitivitat!!
No és casualitat que l’IBEX35 presenti també en plena “crisi”, la millor rendibilitat per dividend del conjunt de les seves empreses, en tota la UE. De fet, el màxim històric de retribució a l’accionista de l’IBEX es va produir el 2009 amb 33.900 MM € pagats al “capital”. Aquesta xifra gairebé idèntica es va donar en l’any 2011, a mesos del “rescat” bancari. I és que entre l’any 2000 i el 2007 (inici de la crisi) els dividends de les cotitzades espanyoles van créixer gairebé 5 vegades en 8 anys.
No sembla que els assalariats subjectes a Negociació Col·lectiva hagin viscut per sobre de les seves possibilitats, sinó més aviat la casta directiva i el “capital” amb la bonança espanyola.
L’estructura de capital de les empreses espanyoles de l’IBEX, en creixement meteòric d’entrada de diners estrangers en “la bonança”, és el motiu pel que es produeix en elles una dedicació major del benefici anual obtingut, al pagament insostenible al seu Capital.
De fet, durant els anys que portem de “crisis” la mitjana dels beneficis destinats a remunerar al capital ha estat del 75%, quan en l’any 2007 va ser del 70%. Només així es pot entendre que, per exemple, per a 2013, Bancs com el Santander anunciïn un increment del seu dividend del 5% o el seu manteniment per part del BBVA, mentre el seu compte de resultats continua amb beneficis a la baixa des de fa 5 anys.
Que el dividend s’aboni en efectiu o sigui en accions, resulta tan sols una mesura “aparent” que comporta a més una menor recaptació fiscal en aquests anys de reducció pressupostària de l’Estat.
Setembre-2013.
