Pensions i convenis col·lectius, dos dels símbols del –denominat– Estat del benestar, encaren incerteses sense precedents. Tampoc és que hagin viscut mai dies de glòria en el sud d’Europa, però aquests dos paraigües mantenien una aparença de protecció sobre col·lectius vulnerables i semblaven recordar que, en algun moment, la classe treballadora va conquistar alguna victòria. Un desigual diàleg entre Govern, patronal i sindicats, amanit amb les recomanacions de “grups d’experts‘’, parirà, segons totes les previsions, una reforma dràstica de les pensions.
Al mateix temps, el primer aniversari de la reforma laboral ha estat a punt de liquidar automàticament milers de convenis col·lectius que, de moment, perllonguen la seva vigència o, per ventura, la seva agonia? El dijous 23 de maig, patronal (CEPE I CEPYME) i els sindicats CC OO i UGT signaven in extremis un acord per a estirar la vigència d’aquells convenis col·lectius que s’estiguessin negociant.
El pacte alleuja, ara com ara, una de les amenaces més serioses que ha patit la classe treballadora en els últims anys. Fins a la reforma laboral de Báñez, quan un conveni col·lectiu caducava sense acord, la seva empara s’estirava sine die en el que es denominava “ultraactivitat”. No obstant això, aquell decretazo va establir que els convenis col·lectius esgotats sense acord entre empresa i representants de la plantilla deixarien de tenir vigència al cap de dotze mesos. I els primers dotze mesos es compliran el 7 de juliol. És a dir, a partir del 8 de juliol, l’empresa, per tant, podria unilateralment acollir-se al conveni d’àmbit superior –el del seu sector d’activitat– i, si no hi ha altre remei, obeir únicament a l’Estatut dels Treballadors, el matalàs més esquifit sobre el qual pot caure una persona assalariada.
Ha acabat l’amenaça? Uns sindicats molt necessitats d’alegries volen presentar aquest pacte com una consecució èpica. Ramón Górriz, secretari d’Acció Sindical de CC OO, defineix el text com “una esmena a la totalitat de la Reforma Laboral”. No obstant això, altres fonts sindicals que encaren negociacions de convenis aquest any reconeixen a Diagonal que l’acord “no és per a llençar coets” i que “la poca força negociadora que donava la ultraactivitat dels convenis s’ha perdut”. Els empresaris ni tan sols han volgut que la signatura es converteixi en un acte públic per a no donar-li massa importància al text.
Entre 1,5 i 2,5 milions de persones estaven a punt de veure reduïts a trossos els seus convenis d’empresa i aquesta destralada, sí, s’ha alentit. La mala notícia és que el pacte no elimina en absolut la incertesa ni la inferioritat negociadora de les treballadores i treballadors. L’acord és només una recomanació dels agents socials als seus representats: si ja estan negociant un conveni, han de comprometre’s
