A l’Estat espanyol existeix una representació de la figura del becari com aquest entranyable jove que passeja per l’oficina fent coses avorrides i poc importants però que tanmateix està carregat d’il·lusions. És la renovació del mite de l’aprenent que passa a la maduresa a través del treball i d’algun que altre cop.
Aquesta assimilació, excepte en l’honorable excepció del vinyetista Forges, ha representat al becari com figura submissa i espantada davant el món del treball. Aquesta visió, que parteix d’una concepció paternalista del món de l’ocupació, és responsabilitat directa d’un model de relacions laborals que segueix sent anacrònic amb la realitat productiva.
El missatge que se’ls dóna als becaris, els quals tenen estudis de FP o universitaris, és el que el món del treball és molt dur i que gràcies a aquells que tenen empreses o aquells que s’han guanyat ocupacions fixes –obviant que la falta de personal tècnic va permetre un accés directe i ràpid dels professionals formats durant els anys ‘70 i ‘80– podran adaptar-se després dels seus anys (inútils) de formació en l’entorn laboral.
Els becaris són una figura que se sosté mitjançant la legislació creada per l’anterior Govern del PSOE (Reials decrets 1543/2011 i 1707/2011), però no hauria de ser aplicada, doncs contravé les normes establertes per l’Estatut dels Treballadors i ratificades per la jurisprudència respecte a la laboralitat –bàsicament: quan s’entén, en dret, que hi ha una relació laboral o no la hi ha–. En resum, poden anomenar-se becaris però són treballadors.
En aquests moments, quan l’atur juvenil supera el 50%, observem com la figura del becari serveix com vàlvula d’escapament per a les aspiracions juvenils de trobar una ocupació, i sobretot de trobar una renda amb la qual sobreviure. Situació que ve aprofitada per la classe empresarial d’aquest país per a posar pel terra els costos laborals –pensem que parlem de salaris sempre inferiors als determinats per conveni col·lectiu, quan hi ha salari, a més de la falta de pagaments a la Seguretat Social–.
Aquesta forma de contractació no està radicada en un sol sector, s’aplica del sector industrial al financer, passant per turisme, comunicació, etc., i en empreses de qualsevol titularitat –empresa privada, pública, administració autonòmica, administració general de l’Estat, etc.– La becarització s’ha convertit en una forma general d’ingrés al mercat laboral per a tots aquells treballadors que tinguin títols formatius.
Amb les dades que estem recopilant amb la campanya “No més beques per treball” estem comprovant que són molts els becaris que sostenen o són part fonamental de l’activitat productiva de les seves empreses, realitzant torns i funcions ordinàries de la resta d’empleats. És a ells als que ens dirigim, ja que a més són conscients de la situació, i per això volem que assumeixin el seu rol, que s’empoderin i reconeguin que si se’ls exigeixen els deures d’un treballador haurien de conquistar els seus drets.
Per això volem obrir el camp del Dret al conflicte i és precisament en l’ordre social en el qual més clarament es pot realitzar això, doncs és en els jutjats socials on el conflicte empresari-treballador pot començar a delinear-se. D’un costat els becaris –sense drets, amb baixa o cap remuneració, invisibles a les estadístiques, etc.–, per l’altre l’empresari: qui aprofita la falta de la condició de treballador per a eliminar els drets, qui garanteix la invisibilitat i qui s’enriqueix del treball infraremunerat, etcètera.
El conflicte jurídic ha de servir-nos per a conscienciar a un grup de treballadors que ho són perquè, posteriorment, comencin a reivindicar i lluitar pels drets de tots. Per això serà necessari que tots els treballadors reconeguin que no estem davant pobres recent titulats que no saben res sinó davant companys que estan obligats a afavorir la caiguda salarial que l’austeritat ens imposa.
És necessari visibilizar als becaris per a enfortir la lluita contra la precarietat i l’atur, i l’Oficina Precària es disposa a fer això.
